Molt ha plogut des que, als que ja tenim una certa edat, una de les preguntes que se'ns feien a l'escola era el nombre de províncies que tenia Espanya. Entre finals dels cinquanta i els primers anys seixanta, el total es va anar incrementant amb les quatre províncies (colonials) africanes: Ifni; Fernando Poo i Río Muni -l'anomenada Guinea espanyola- i Sàhara. Després, el nombre va anar reduint-se: amb la segona i la tercera independitzades el 1968 com a República de Guinea Equatorial, el lliurament d'Ifni al Marroc el 1969 i, finalment, l'abandonament del Sàhara, el 1975, van desembocar en les 50 actuals. La província es remunta a la divisió territorial de 1833 ideada per Javier de Burgos. D'aquí que, en termes d'avui dia, la seva menció aparegui com a obsoleta en alguns llocs, entre els quals Catalunya, pel que té de reminiscència del passat i el vell centralisme, i els intents de brandar-les per disputar el paper que correspon a les comunitats autònomes.

De fet, encara que és cert que les eleccions es continuen celebrant per províncies, el seu pes polític ha anat rebaixant-se i fins i tot administrativament han anat perdent, en moltes ocasions, la seva raó de ser, a excepció del País Basc. Per tot plegat, que hagi estat un ministre del PSOE i per acabar-ho d'adobar català, com Salvador Illa, secretari d'Organització del PSC, qui hagi puntualitzat que la unitat territorial de preferència per a la desescalada en la lluita contra el coronavirus seria la província no és una ocurrència més de les que tenen cada dia al Palau de la Moncloa. Ja són diversos els missatges que emeten els socialistes catalans en la mateixa ona i que no fan cap altra cosa que aprofundir en un marc mental que serveix per desdibuixar l'Espanya de les autonomies i avançar cap a una recentralització de facto de tot el que sigui poder polític sense dependència de Madrid.

La setmana passada, la portaveu adjunta del PSC al Parlament, Eva Granados, feia servir el castellà en la seva intervenció i assenyalava que no permetrien que fos tractat com una llengua estrangera. El fet va sorprendre perquè les intervencions dels socialistes solen produir-se en català i així ha vingut sent des que es va inaugurar el Parlament el 1980 fruit d'un acord de l'època per potenciar la llengua en inferioritat de condicions que, es miri com es miri, és el català. Era l'acord del catalanisme polític de l'època i que comença a oferir signes de fractura.

Les províncies, el castellà, el comandament únic usurpant competències a les autonomies sota un estat d'alarma marcadament inconstitucional després de tantes pròrrogues que només semblen tenir un objectiu, la campanya publicitària "Aquest virus el parem units"; els uniformats durant quaranta-cinc dies oferint des de la Moncloa el parte diari d'altes, baixes i incidències; o la mirada única des del govern espanyol en els pactes de la Moncloa de1977 que van ser, políticament parlant, un avançament del que el 1981comportaria la LOAPA, comencen a conformar un cos doctrinal recentralitzador massa extens del Govern actual. Es pot mirar cap a un altre costat, és clar. Però el que comença a costar cada vegada més és negar l'evidència.