La crida d'Aznar ha fet efecte

No fa tants dies que l'expresident del govern espanyol José María Aznar, davant l'imminent acord sobre l'amnistia entre el PSOE i Junts, feia la crida següent a la dreta espanyola, però també més enllà del seu propi espai polític i sociològic: "La inhibició no té cabuda. Tot menys inhibir-se. Hom pot fer moltes coses: qui pot fer, que faci; qui pugui aportar, que aporti; qui es pugui moure, que es mogui". Va ser el 2 de novembre passat, i des d'aquell dia s'han mogut tants col·lectius, s'han desplaçat fora dels carrils democràtics tants estaments, ha emergit una Espanya tan intolerant i tan frontista, que la situació del moment és d'una gravetat enorme.

El franquisme sociològic ha sortit clarament de les seves casernes d'hivern i vivim en directe una situació clarament colpista. Sense cap matisació que suavitzi una frase tan greu a qualsevol país. L'estat profund, el deep state, les seves terminals polítiques, mediàtiques i judicials han decidit que Pedro Sánchez no pot continuar ni un minut més com a president del govern espanyol. Un estat se sustenta institucionalment, més enllà del govern i del parlament, en la judicatura —jutges i fiscals—, la seguretat —Policia i Guàrdia Civil—, el cos diplomàtic i els alts funcionaris —advocats de l'estat, inspectors d'hisenda i de la seguretat social—. Des de tots aquests àmbits s'alcen col·lectius provant de visualitzar una fotografia compacta d'emergència nacional. Un d'aquests grups, l'Asociación pro Guardia Civil (Aprogc), una de les organitzacions més representatives d'aquest cos policial, ha emès aquest divendres un comunicat amenaçador i intolerable contra l'amnistia, en el qual diu: "Estem disposats a vessar fins a l'última gota de la nostra sang en defensa de la sobirania i independència d'Espanya i del seu ordenament constitucional".

El franquisme sociològic ha sortit clarament de les seves casernes d'hivern i vivim en directe una situació clarament colpista

Aznar ja té el seu exèrcit format i en posició i ha començat la segona fase de la seva ofensiva amb el document publicat per la FAES aquest divendres i titulat Conjura destituyente. "La indignació, a més de la seva expressió legítima i pacífica, no pot omplir-ho tot. Cal fer valer la institucionalitat democràtica, espanyola i europea, per afrontar el que comença sent un desafiament al pacte constitucional i es transforma en una amenaça a la integritat nacional i a la ciutadania en igualtat". "És, per tant, l'hora de les institucions de l'estat de dret, de la societat civil organitzada, de la solidaritat dels que no accepten la deriva il·liberal que imprimeix el Partit Socialista i els seus socis secessionistes arrossegant els drets de la ciutadania, la independència judicial, els consensos fundacionals de la democràcia i la mateixa veritat històrica que busca subvertir la realitat per fer passar per gesta heroica el que va ser un intent colpista". I marca el pas a Alberto Núñez Feijóo perquè surti del seu despatx del carrer Génova i passi de les paraules als fets: "El marge per a les declaracions dels que realment s'oposen a aquesta indignitat ja està més que esgotat. Ja només es poden jutjar fets, no paraules."

Veurem en què es tradueix tot això, que, a més, va acompanyat d'una resposta intensa al carrer molt focalitzat en l'odi al que s'ha denominat el sanchismo i a qui des de Madrid s'identifica com la seva parella de ball en tot aquest canvi polític, Carles Puigdemont. El document subscrit entre Sánchez i Puigdemont i la lectura esbiaixada que s'ha volgut fer de qüestions que s'han de començar a discutir ara, ha obert en canal la confrontació entre les dues Espanyes. Dues Espanyes que no són exactament la de la dreta i l'esquerra sinó la colpista i la que ha fet de la necessitat virtut i s'ha empassat el nombre de gripaus suficients per mantenir-se a la Moncloa. I això el PSOE ho ha jugat bé, extraordinàriament bé: hi haurà tots els diputats que pot reunir Pedro Sánchez —179 parlamentaris—, davant el PP, Vox i UPN. Els últims, els nacionalistes bascos del PNB, que, seguint una antiga tradició, ha tret brillantor de la negociació.