La Crida Nacional per la República, la plataforma impulsada pels presidents Carles Puigdemont i Quim Torra, coneguda col·loquialment com la Crida, té des d'aquest dissabte òrgans rectors constituents per actuar i intervenir en la política catalana. Puigdemont apareix com a president impulsor, l'activista Jordi Sànchez ―en presó provisional des de fa la barbaritat de 467 dies― ocupa la presidència executiva i el diputat Toni Morral la secretaria general. La Crida és una eina multiusos cridada a desaparèixer quan s'assoleixi la República catalana, que no sembla pròxima ni té data. Neix com una plataforma transversal, certament, però no unitària. L'atomitzat món independentista té cada un d'ells la seva pròpia estratègia. També els seus propis objectius, interessos i necessitats.

Tàcticament, la Crida abandera tres objectius: la restauració de la presidència de Carles Puigdemont, aparèixer com un moviment que reivindica el referèndum de l'1 d'octubre i la proclamació parlamentària de la República del 27-O i mantenir la via unilateral com una opció cap a la independència real si l'estat espanyol no mou cap peça. No són, òbviament, objectius que tan sols persegueixi la Crida, però que disten de ser avui unitaris en el conjunt de l'independentisme. És, sens dubte, la unitat el principal taló d'Aquil·les de qualsevol estratègia que vulgui ser guanyadora, però el cert és que queda molta feina per fer perquè aquell moment sigui una realitat. La unitat no es construeix a partir de reiterades consignes a favor d'ella, sinó amb cessions i complicitats, i avui hi ha molt poc del primer i res del segon.

Jordi Sànchez des de la presó de Lledoners ha format una direcció polièdrica amb més dones que homes. Amb experiència de govern alguns ―Artadi, Laura Borràs i Damià Calvet―, de l'espai socialista la més destacada és l'exconsellera Marina Geli i Ferran Mascarell; del món d'Esquerra, l'alcalde de Montblanc Pep Andreu, o el mateix Morral, que prové d'ICV. Els que tenen el seu origen en el PDeCAT o Convergència es poden comptar amb els dits d'una mà. Això li dona la pretesa transversalitat, però cap organització independentista no s'hi ha sumat com a tal, temorosa, en part, que Puigdemont acabi devorant-la o desnaturalitzant-la. Al final, el perquè és poc important.

El cert és que sembla inevitable que la Crida la vegem més aviat que tard competint en unes eleccions. No en les municipals de maig, però qui sap si en les europees i gairebé segur que en les pròximes catalanes, siguin quan siguin, i que sens dubte no seran tan aviat com l'oposició vol. En això sí que estan d'acord Pedro Sánchez i Quim Torra: les eleccions com més lluny millor.