Fa molts anys, almenys trenta, em vaig topar amb Ramon Trias Fargas durant la inauguració d'un dels congressos de Convergència Democràtica al recinte firal de l'avinguda de Maria Cristina. Trias Fargas, com a president del partit, acabava de pronunciar el discurs d'obertura i havia posat sobre la taula el debat sobre el concert econòmic per a Catalunya, una cosa que llavors no estava a l'agenda política i que ocuparia totes les portades de l'endemà. Tothom el felicitava i estava molt satisfet per la seva intervenció. Quan li vaig preguntar per la vehemència de les seves paraules va ser molt honest: "Miri vostè, quan parla Pujol té assegurada la televisió digui el que digui; amb Roca succeeix una cosa similar i sempre acabarà sortint a La Vanguardia. Jo ho tinc una mica més difícil, necessito ser més contundent, radical, ja m'entén".

Llegint les barbaritats que se solen dir durant la campanya electoral, estic segur que el lector ja m'entendrà. Però de vegades sempre n'hi ha una que no és que sigui una exageració sinó que simplement és una imbecil·litat. L'acaba de dir el president del PP de Catalunya i candidat a la Generalitat, Xavier García Albiol, que ha proposat "tancar TV3 i tornar a obrir-la amb gent normal". No és la primera vegada que el Partit Popular o Ciutadans plantegen obertament el tancament dels mitjans públics i caldria adjudicar, segurament, a Albert Rivera ser el primer a plantejar-ho. El que ningú no havia plantejat encara, i això és primícia d'Albiol, que una vegada tancada es reobriria amb gent normal. Què és per a Albiol gent normal? Tinc una certa idea del que vol dir i, per dir-ho suaument, ha d'estar pensant en els periodistes que aplaudeixen l'article 155 o que diuen que l'1 d'octubre no hi va haver violència policial a Catalunya. Vaja, aquells que el que volen és una televisió normalitzada i que vegi en Televisió Espanyola el seu referent.

Deia aquest dissabte Alfonso Guerra que no era capaç d'endevinar per què no s'havia intervingut TV3 a l'empara de l'article 155 i, amb la seva estridència habitual, assenyalava PSOE i PSC. Simplement no ho van fer perquè hagués estat un escàndol polític i periodístic en tota la regla, encara que la mà del govern espanyol es nota, o això sembla, en molts moments a la cadena pública. Des del seu inici en període de proves, el 1983, TV3 ha estat l'estructura d'estat —llavors no era aquest el llenguatge— a desarmar pels respectius governs d'Espanya. Uns amb més diplomàcia i d'altres de manera més matussera.

Encara que la seva audiència es mou entre l'11% i el 13% i la resta de la graella televisiva la copen gairebé en la seva totalitat les cadenes d'àmbit estatal, el problema per als partits del 155 continua sent TV3. Lligar de mans TV3. Eliminar TV3. Denigrar TV3. I pensar que la cadena pública catalana de televisió és la responsable que no s'entengui a Catalunya el que amb tant aplom va dir Soraya Sáenz de Santamaría divendres a s'Agaró: que la supressió de l'autonomia, el 155 i l'expulsió del Govern aprovada pel Govern espanyol era una mostra de respecte als catalans. Al final, tot és molt més senzill i molts catalans ja no estan disposats a creure's que el millor és continuar sent governat des de Madrid com si Catalunya fos la suma de quatre províncies i no un país que ha decidit continuar apostant per la seva llibertat.