La proposició de llei d'amnistia presentada aquest dilluns al Congrés dels Diputats pel Grup Parlamentari Socialista, i que té l'aval de totes les formacions que faran possible la investidura de Pedro Sánchez dijous vinent, és, sense cap discussió, una victòria política de l'independentisme. Només cal remuntar-se a uns mesos enrere per comprovar com el que era impossible ha passat a ser possible: així, s'amnistien tots els fets inclosos entre l'1 de gener del 2012 i el 13 de novembre del 2023 —el dia d'entrada al registre de la cambra baixa— en el marc de la consulta del 9-N i del referèndum d'independència de l'1-O. Això engloba des de la presidència de la Generalitat del moment, ocupada per Carles Puigdemont, a la resta de líders del procés encausats pels actes vinculats a la seva organització i celebració. Igualment, també estan inclosos tots aquells que hagin participat en els actes preparatoris, les accions de protesta per defensar-los o per oposar-se al processament i condemna dels seus responsables així com l'assistència, col·laboració, assessorament o representació de qualsevol tipus, protecció i seguretat als responsables.

Una de les pedres angulars de la legislatura espanyola que acaba d'arrencar, acaba capgirant la situació judicial iniciada amb el procés i deixa en paper mullat, almenys legislativament parlant, totes les martingales fetes pels diferents òrgans judicials espanyols. És d'especial irritació per a les diferents dretes espanyoles el paràgraf següent: "Quedaran sense efecte les ordres de recerca i captura i ingrés a presó de les persones a les quals resulti d'aplicació aquesta amnistia, així com les ordres nacionals, europees i internacionals de detenció". Un paràgraf que es rebla amb un altre igual de taxatiu per evitar obstruccions legals: "En tot cas, s'alçaran les esmentades mesures cautelars que haguessin estat adoptades fins i tot quan es plantegi un recurs d'inconstitucionalitat contra la present llei o alguna de les seves disposicions". Una manera, en teoria, de lligar de mans el Tribunal Suprem i restringir el seu marge de maniobra. Com que en aquesta vida cal pecar de tot menys d'ingenu, la llei iniciarà aviat una tramitació plena d'arestes, ja que ensopegarà amb tota mena de traves legislatives, polítiques i judicials. Això, per no parlar del desenfrenament amb què s'està utilitzant imprudentment el carrer per intimidar i provar d'alterar majories democràtiques.

Potser va ser la sentència del Suprem contra els líders de l'1-O el que va violentar la justícia i no la futura amnistia

Molt em temo que som lluny de l'aplicació real de la llei, ja que la tramitació al Congrés no serà per la via d'urgència, perquè puguin presentar-se esmenes; la del Senat fins i tot serà més complicada, perquè el PP té majoria a la cambra alta i ha anunciat en veu molt alta que obstruirà al màxim la tramitació demanant informes, fins i tot, al Consell General del Poder Judicial. Superat aquest segon obstacle legislatiu, la llei tornaria al Congrés per a l'aprovació final. Serà llavors quan s'obrirà el torn dels jutges i encara que el text subratlla que l'amnistia s'haurà d'aplicar amb caràcter "preferent i urgent" i que "les decisions s'adoptaran en el termini màxim de dos mesos, sense perjudici dels ulteriors recursos, que no tindran efectes suspensius". S'haurà de veure com se substancia tot això. Un període entre sis mesos i un any no sembla exagerat, havent vist el grau d'inflamació política que s'ha produït.

Bon exemple del clima de guerracivilisme que mira d'imprimir la dreta a la situació actual és que no passen hores sense cap pronunciament en contra dels acords de Sánchez amb els independentistes. Al full d'aquest dilluns hi ha la CEOE o el Tribunal Suprem, que ha titllat de barbaritat l'amnistia i assegura que suposa eliminar la justícia, una cosa que no deixa de ser una paradoxa si es rellegeixen les sentències de la sala tercera del Suprem contra els líders del procés. Perquè, potser, el que va violentar la justícia va ser aquella sentència i no la futura amnistia. El fet que el derrotat amb la llei d'amnistia sigui tot aquell bloc del 155, inclosos els reconvertits socialistes que han hagut de fer de la necessitat virtut, no ha de ser obstacle per reiterar que la llei té algunes llacunes: la del lawfare, la més evident, on la batalla s'ha lliurat tard, malament i sense convenciment.