Amb la pompa de cada any i la caspa d'aquest tipus de reunions, s'ha celebrat aquest dilluns l'obertura de l'any judicial amb presència de les principals autoritats de l'Estat, començant per Felip VI i tota una desfilada de membres de la judicatura amb el mandat complert des de fa dos anys que allà continuen, com és el cas del president del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i del Tribunal Suprem, Carlos Lesmes, diversos membres del Constitucional o el Defensor del Poble, Francisco Fernández Marugán. Si algun dia es fa un inventari del bloqueig a què sotmeten els partits els òrgans judicials a Espanya per interès propi i el dossier arriba a Europa hi haurà qui entengui des de Brussel·les a Ginebra, passant per Berlín i Londres, el perquè de la politització de la justícia a Espanya.

PP i PSOE tenen agafats des de l'inici de la transició els nomenaments dels principals càrrecs, se'ls van repartint i un i un altre són reticents a consensos en aquesta matèria. Ara li toca al PP, que està políticament en l'oposició però manté un ferri control de la judicatura, convertida en un altre òrgan de control de l'Executiu i el Legislatiu. Encara que a l'hora de la veritat ens hem acostumat que sigui vist com normal que ells es barallin per col·locar els seus i, en el fons, és una veritable anomalia. Bé és cert que un els sent parlar i en moltes ocasions les diferències entre conservadors i progressistes només tenen a veure amb el fet que estan afiliats a associacions diferents.

Que la fiscal general de l'Estat, Dolores Delgado, nomenada pel PSOE, assenyali en el balanç de 2019 que el judici|als presos polítics catalans celebrat en el Tribunal Suprem va ser exemplar i una mostra de normalitat institucional i d'aplicació de la legalitat ho podria subscriure un fiscal nomenat per un govern del PP. Que sigui veritat és una altra cosa i que Europa vagi en una direcció contrària a la del Suprem cada vegada que analitza als tribunals un cas dels membres del Govern a l'exili ha de ser fruit de l'atzar o de la casualitat.

Però bé, el fàcil és no sortir-se del guió, avalar una sentència que al seu dia ja esmenarà Europa i mantenir-se ferm fent-se el desentès davant el que dicta la justícia d'altres estats. Serà que és més fàcil, que ho és, parlar del procés que del rei emèrit, exiliat als Emirats Àrabs Units i de qui ja no en sabem res. El silenci mediàtic farà que arribem a oblidar que es va escapar pels casos de corrupció que li perseguien i que investiga la justícia suïssa. També l'espanyola, encara que d'aquesta gairebé no en sabem res. I doncs! Com han de deixar-se escapar el control de l'agenda judicia!l