La marxa de Pablo Iglesias de la primera línia política en dues fases —primer es va apartar de la vicepresidència del govern espanyol, més tard va renunciar a l'acta en l'Assemblea de Madrid i finalment va abandonar els càrrecs orgànics a Unidas Podemos— portava aparellada, com estem veient, l'explosió incontrolada de la formació morada. Unidas Podemos es trenca per la perifèria, Catalunya, València, Andalusia, Canàries; la qual cosa, a més d'una mala notícia per a ells, ja que la llei d'Hondt beneficia sempre les grans formacions, és d'un enorme perill per al PSOE.

Les últimes enquestes publicades, sobretot les de la premsa de paper de la dreta, les files de la qual acaben sent les més assídues del món demoscòpic, dibuixen dos tipus de batalles: la primera per la victòria electoral i, aquí, el PP de Pablo Casado sembla sòlid en la pole position davant un PSOE que porta massa llast a les seves motxilles malgrat el poc temps que fa que governa. Els socialistes paguen mesures d'enorme desgast electoral, com la imparable escalada del preu de la llum, els increments dels productes energètics i una inflació clarament a l'alça que fa perdre poder adquisitiu a la ciutadania però que fa mal sobretot als sectors més desfavorits de la societat.

El PP necessita poc per créixer, sobretot no equivocar-se en excés i deixar als socialistes la creu de la situació econòmica, que fins i tot pot anar a pitjor. El governador del Banc d'Espanya, Pablo Hernández de Cos, en una compareixença aquest dilluns a la Comissió de Pressupostos del Congrés dels Diputats, ha alertat que el PIB no creixerà tant aquest any com estima el govern espanyol i que hi haurà una revisió a la baixa significativa del seu increment, que l'executiu de Sánchez va situar en el 6,3%.

La segona batalla la disputen Vox i Podemos. Encara que la formació ultradretana es mou a la baixa, la desintegració de l'espai d'Unidas Podemos va més de pressa que el retrocés de la formació de Santiago Abascal. Tant és així que, excepte el CIS, les enquestes publicades donen opcions a PP i Vox per assolir una majoria absoluta al Congrés dels Diputats. És la primera vegada que aquesta possibilitat figura com un resultat possible en unes eleccions a Espanya.

Molts serien els perjudicats d'un escenari així, però sobretot els independentistes. La repressió viscuda es reforçaria i la possibilitat de ser fins i tot il·legalitzats deixaria de ser una eventualitat. Avui només són hipòtesis, però és una cosa que no es pot descartar. La millor manera de defensar aquest espai, que és majoritari a Catalunya, no passa per assimilar-se a la resta de formacions sinó per plantejar una agenda pròpia i diferenciada que visualitzi la defensa dels interessos catalans. Tots. Els lingüístics, a través de la llei audiovisual i de quotes a les plataformes audiovisuals a favor del català, però també els econòmics que es juguen en els incompliments pressupostaris —menys diners del que li toca a Catalunya i una execució molt per sota de Madrid— i en les infraestructures, amb la transferència de Rodalies.

La batalla de Rodalies justifica un sí o un no als pressupostos, ja que acaba situant-se al cor real del que és tenir poder o no tenir-ne. Per això, Madrid es resisteix tant i per això Catalunya ha de plantejar batalla fins al final.