Un milió de persones, segons la Guàrdia Urbana, ha ocupat aquest dimarts la Diagonal de Barcelona en una nova, reeixida i pacífica demostració de força de l'independentisme català. Per setena vegada consecutiva i en unes condicions gens fàcils, amb la moral moltes vegades trencada i amb seqüeles evidents de tants mesos de discussions moltes vegades estèrils, l'independentisme ha demostrat una vegada més la seva vitalitat i que no es resigna a la situació política actual. Que no accepta que hi hagi presos polítics a les presons i exiliats allunyats de les seves famílies, que no renuncia al mandat de l'1 d'octubre i a la proclamació de la República al Parlament el 27-O. Que el camí no ha acabat ja que l'objectiu queda encara lluny i que el "tenim pressa" de fa molt poc haurà d'esperar una mica més. No se sap quant.

La Diada del 2018 hauria de servir a l'independentisme per agafar impuls davant de la veritable cursa d'obstacles dels mesos vinents, que tindrà en el record del referèndum i la desproporcionada violència policial, i també en els judicis de la tardor i a les sentències que s'esperen per a la primavera, una veritable prova de foc. Un càstig per part del TS no només trencarà les relacions amb el govern espanyol, sinó que tensarà novament l'arquitectura institucional espanyola. De la Corona a la judicatura. Potser, el momentum del qual parla el president Quim Torra i que suposaria una inflexió a la conjuntura política actual.

La gent ha tornat a ser la protagonista de la Diada del 2018. I els seus representants, l'ANC i Òmnium, com a convocants de la manifestació: Muriel Casals i Carme Forcadell, el 2012; Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, el 2014, i Marcel Mauri i Elisenda Paluzie, ara. La gent molt per sobre de la classe política, amagada durant molts mesos pel resultat final del mes d'octubre passat, les eleccions del 21-D i la complicada formació del Govern, com també les discrepàncies i els equilibris entre Junts pel Sí i Esquerra Republicana i, en un altre pla, entre aquestes dues formacions i la CUP. La perseverança de la ciutadania com a antídot contra el desànim, però també com a esperó i vigilància davant de tot intent de retrocés en els compromisos públics. Aquest és el quadre polític en aquest moment.

Una vegada més, i en són unes quantes, es trenca el discurs de l'unionisme màgic: la manifestació no s'ha organitzat des d'un despatx oficial i s'ha tornat a desmentir que el moviment independentista sigui un suflé. Que fora d'un referèndum acordat no hi ha marc de negociació entre Madrid i Barcelona per més experiments que es vulguin fer i que sempre té candidats a provar-los. Això que sembla tan senzill de veure, que és un fenomen molt basat en el moviment popular de tots els racons de Catalunya, ha de trobar el nou to que produeixi una nova simbiosi entre la gent que ha abandonat definitivament el marc autonòmic i els seus polítics, ostatges, en part, de la situació política actual.

El Govern té pista per enlairar-se després de la reeixida Diada. Ara cal veure si la farà servir bé.