Deixem diverses coses clares: en primer lloc, l'independentisme com a moviment polític ha tornat a demostrar aquest 11 de Setembre múscul al carrer mobilitzant-se d'una manera notable. Que hagin estat 115.000 persones com diu la Guàrdia Urbana de Barcelona o 800.000 com ha assenyalat l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) és clar que és important, però si fem la mitjana entre el declarat per uns i per d'altres són diversos centenars de milers de persones en uns moments en què el resultat dels seus representants polítics el passat 23 de juliol no va ser per tirar coets. En segon lloc, la manifestació ha estat important però no històrica. Tampoc no ens ha de sorprendre ja que venim d'una dècada de mobilitzacions amb motiu de la Diada certament espectaculars, alguna d'elles amb gairebé dos milions d'assistents, el 2014, i quantitats per sobre del milió de participants el 2012, 2013, 2015, 2017 i 2018, sempre utilitzant xifres de la Guàrdia Urbana, que eren sistemàticament més baixes que les de l'ANC.

La gran característica ja en el pla polític de la manifestació d'enguany és el seu caràcter fiscalitzador. No estem com, per exemple, el 2012, quan el resultat de la Diada va desembocar en eleccions catalanes o a la manifestació del 2014, quan la llavors presidenta de l'ANC, Carme Forcadell, va exigir al president Artur Mas, amb aquella famosa frase de "president, posi les urnes", que convoqués la consulta del 9 de novembre. Ara, l'escenari és matisadament diferent i això, en part, es deu a les diferents tonalitats dels discursos —no va ser el mateix el de l'ANC, que el d'Òmnium, l'AMI o el Consell per la República— i a les estratègies desiguals de les entitats sobiranistes i dels partits independentistes. Com a mostra un exemple: la negativa del president Carles Puigdemont al president Pere Aragonès a una estratègia conjunta a Madrid, com li va sol·licitar el segon a Prada de Conflent aquest mes d'agost.

Aquest paper fiscalitzador és clarament un esglaó o diversos més baix que el d'aquells dos anys en què la Diada va ser determinant i va actuar gairebé de mandat imperatiu. Ara és més un wait and see i d'esperar el moviment que protagonitzin els partits i els seus líders i molt especialment el president Carles Puigdemont, a qui els resultats del 23-J han donat una preeminència a l'hora de decidir si hi ha repetició electoral el pròxim 14 de gener o, al contrari, es desencalla la investidura, fruit de la negociació política, amb els vots dels set diputats de Junts que Pedro Sánchez necessita per estar quatre anys més a la Moncloa.

Mentre tot això succeeix, Espanya comença a assimilar pantalles que semblaven impossibles com la de l'amnistia, el debat de la qual, en aquests moments, el PSOE ja ha reduït a si es pot fer o no abans de la investidura. És tot un avenç, venint com venim de discursos solemnes en què l'amnistia era impossible i quedava fora de la Constitució. Fins i tot el magistrat del Tribunal Suprem Pablo Llarena s'ha manifestat aquest dilluns a Burgos a favor de debatre si té o no cabuda a la Constitució. No sembla poca cosa sent qui és i havent presentat diverses ordres d'extradició del president Puigdemont. Així està el tema de l'amnistia que, certament, requereix fins i tot molta discreció a més d'un coratge polític que ja veurem si té Sánchez. El tema del calendari no és un tema menor, ja que, en el fons, explica com Sánchez vol aparèixer menys ostatge del que és davant dels seus propis votants i l'opinió pública. Però aquí Junts no està disposada a consensuar res i, o bé hi ha aprovació al Congrés per la via de lectura ràpida abans de la investidura o ens encaminarem a una repetició electoral.

Amb la rapidesa amb què van les coses, la carpeta amnistia gairebé sembla del passat i entrarem en no molt temps en una altra de les condicions exigides per Junts si el perdó queda ben encarrilat. Es tracta del que col·loquialment s'anomena "el mediador" i que pot ser també considerat un verificador, un mitjancer, un conciliador, en funció de la importància que cada bàndol li vulgui donar. En definitiva, es tracta d'una persona o algunes que certifiquin que els acords es compleixen i que no tot queda en paraules i paper mullat. Aquest escull ocuparà les setmanes vinents una vegada es visualitzi que les negociacions de l'amnistia avancen al ritme previst i Sánchez es convenci que no es va de catxa i que el camí de confrontar-se amb Feijóo el 14 de gener és molt més costerut.