La manifestació de la Diada de 2024 passarà a la història com la del mal humor. Almenys, la de Barcelona, ja que hi va haver altres cites independentistes a Girona, Lleida, Tarragona i Tortosa. Els que pensaven que aquest any la concentració de l'11 de setembre seria un fracàs s'han equivocat una vegada més. En unes condicions de desànim generalitzat i de desunió partidista, la Guàrdia Urbana de Barcelona va xifrar els manifestants de la capital catalana en unes 60.000 persones. No va ser, segons la meva opinió, ni de bon tros una quantificació generosa —el color polític de qui dirigeix la institució acaba sempre oferint una certa pinzellada al nombre d'assistents— però, en realitat, és poc important, ja que ningú no en podia esperar gaires més i molts hi van anar, sens dubte, per militància exclusivament independentista i per evitar que la seva absència permetés titulars catastrofistes en contra del moviment ciutadà.

Però la realitat és que aquells trens procedents de les quatre cantonades de Catalunya, que convergien, al matí de l'11 de setembre atapeïts d'estelades, a l'estació de Sants, aquest dimecres estaven plens de passatgers que venien a Barcelona a gaudir d'un dia festiu més. Però, dit això, hi havia molta gent. Tampoc no hi ha en altres llocs manifestacions tan multitudinàries. El que succeeix és que en mirar-se al mirall del que hem viscut aquests anys, és difícil sostreure's a una certa sensació de tristesa i de pessimisme. El sentiment dominant era el mal humor per com s'havia llançat per la borda l'esforç de tanta gent i el suport tan massiu que ha tingut l'independentisme.

També va ser la manifestació de la reprimenda, encapçalada per les entitats sobiranistes Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural i seguides pel Consell de la República, l'AMI, La Intersindical, CIEMEN i els CDR, que van acordar un dur manifest conjunt que recull frases com aquestes: "Els partits polítics independentistes han estat incapaços de posar-se d'acord i de traçar una estratègia compartida per fer efectiu el dret a l'autodeterminació tot i que la ciutadania catalana s'ha mobilitzat una vegada i una altra. Els hem facilitat majories parlamentàries que uns i d'altres han malbaratat en discussions caïnites". O, bé, "la baralla permanent i les disputes electoralistes ens han portat on som: la Generalitat de Catalunya en mans d'un govern espanyolista que fa pocs dies s'agenollava davant de Felip VI, el rei del 3 d'octubre..." "Diuen fins i tot que han pacificat Catalunya. Que ja hi ha normalitat autonòmica".

En el pitjor moment, ha sortit al carrer molta gent com un gest de resistència però també com un senyal d'esperança

Cadascú llegirà la severa crítica en funció dels seus interessos partidistes més directes, però una diatriba d'aquesta dimensió no té gaires precedents i és un seriós avís davant dels congressos que celebraran tant Junts per Catalunya (octubre) com Esquerra Republicana (novembre). Aquests últims, a la fi, els facilitadors al costat dels Comuns que el PSC disposi del Govern de la Generalitat. S'equivocaran, no obstant això, aquests partits centrant els seus respectius congressos en una sèrie de proclames independentistes. Forma part del mal humor l'absència de propostes per millorar el seu dia a dia i convertir el debat públic en una sèrie de lemes buits o iniciatives sectorials menors que són molt efectistes en alguns col·lectius, però que queden molt lluny del gran públic.

Malgrat tot, la multitudinària manifestació també és el reflex que el moviment és viu. I més, davant de la repressió que encara no ha acabat, que continua tenint en els tribunals la punta de llança, i que desobeeix lleis amb una normalitat esfereïdora. En el pitjor moment, ha sortit al carrer molta gent com un gest de resistència però també com un senyal d'esperança.