Pedro Sánchez i Pere Aragonès han protagonitzat aquest dilluns a Barcelona la primera escena del que subtilment s'ha anat anomenant l'inici del diàleg i, per a altres de més agosarats, el retrobament. Tothom diu que té ganes d'obrir una nova etapa, donar-se temps per a l'acord, superar l'immobilisme, prioritzar el pragmatisme i fins i tot el sentit comú. Recuperar el seny, això que amb tanta reiteració es repeteix a Madrid quan els portes la contrària i no acceptes l'statu quo que, segle a segle, perpetua que Catalunya, l'autonomia catalana, no sigui més que una regió del nord-est d'Espanya. La recepta del govern espanyol per a Catalunya no té trampa: un retorn a l'autonomisme amb una mica més de diners d'un nou finançament. I el perdó via indult dels presos polítics que el 61% dels espanyols diuen no voler, segons una enquesta que ha publicat El Mundo.

Les posicions són diametralment oposades i això tampoc no hauria d'inquietar en una negociació si es pretén que sigui sincera. Hi ha hagut grans acords al llarg de la història partint d'una distància no menys important que la que hi ha entre l'immobilisme espanyol i l'independentisme català. El que segurament no hi ha hagut és un terreny sembrat de tantes mines com l'actual. La maquinària de l'estat espanyol desborda fins i tot el govern. I la dreta espanyola, en les seves diferents facetes política, judicial, mediàtica i empresarial, no deixarà anar Pedro Sánchez. Fins a l'extrem que fer camí pel camp de mines es fa gairebé impossible.

O com es pot entendre que el TSJC obligui el Govern, un dia abans que comencin els exàmens de selectivitat i estimant les mesures cautelars urgents demanades per Escola Bilingüe de Catalunya, a facilitar els enunciats en català i castellà? O que el Consell General del Poder Judicial conclogui que l'apologia del franquisme és llibertat d'expressió? És aquesta l'Espanya que es pretén democràtica i equiparable a estats com Alemanya? No es poden il·legalitzar fundacions per apologia del franquisme i pretenem equiparar-nos a Europa.

Fins i tot moviments com el d'Oriol Junqueras allunyant-se d'un referèndum unilateral i fiant-ho tot a un referèndum pactat com el d'Escòcia són vistos com un gest per l'esquerra espanyola, que necessita agafadors a Espanya davant dels indults. Però menyspreats per una dreta que mai no en tindrà prou. Un moviment que ha incomodat els seus socis de Junts per Catalunya, que es neguen a descartar cap via i que ja ha generat algun problema de confiança que no ha anat a més perquè som a l'inici de la legislatura.

I en poques setmanes vindrà el Tribunal de Comptes, amb el que serà un autèntic cop al patrimoni de diferents polítics relacionats amb l'acció de govern i la política exterior entre 2012 i 2017, entre els quals Artur Mas, Carles Puigdemont i Oriol Junqueras. Així, fins a una trentena d'ex-alts càrrecs. Què farà el diàleg amb aquestes injustícies? Es podrà posar de perfil el govern Sánchez? O seran necessaris en el futur nous indults?. I, fins quan? Tot per no abordar una llei d'amnistia, l'única mesura que seria significativa. Però per parlar d'això no hi ha ningú a l'altra banda.