Ningú no ho ha destacat, però l'atzar va fer que el retorn de Marta Rovira a Catalunya, després de més de sis anys d'exili a Ginebra, coincidís amb els dos mesos transcorreguts des de les eleccions catalanes. Del 12 de maig al 12 de juliol. De la derrota electoral d'Esquerra Republicana, que va obrir una enorme crisi al partit i que no es tancarà fins al 30 de novembre en un nou congrés ja amb una nova direcció, a les converses amb el PSC per fer president de la Generalitat Salvador Illa. Negociacions avançades, encarrilades o finalitzades? Si fem cas al poc que se'ns està explicant en públic, hom es quedaria amb una posició intermèdia, en la qual de vegades —en funció del que interessi— se situa l'objectiu més a prop o una mica més lluny. Tanmateix, hi ha indicis seriosos que l'acord està molt encarrilat.

Hi ha unes quantes dades que ho certifiquen. En primer lloc, els missatges que envien discretament i privada els socialistes catalans i espanyols, que pensaven que la batalla entre Junqueras i Rovira dificultaria el pacte i han comprovat que cap dels dos no gira l'esquena a l'acord. En segon lloc, els avisos que reben els agents econòmics catalans, des de Foment a la Pimec, el Cercle d'Economia, la Fira de Barcelona o els sindicats UGT i CCOO, els quals —cadascú a la seva manera— han ajudat a desgreixar les discrepàncies perquè assoleixin un acord. A més, tots ells estan alineats per validar públicament un acord que, en detall, ni tan sols coneixen. En tercer lloc, Esquerra, capaç de combinar el discurs de Rovira dient tot just travessar la frontera entre França i Espanya "tornem per acabar la feina que vam deixar a mitges", o la reivindicació del concert econòmic, amb demanar una entrevista a Pedro Sánchez per abordar l'anomenat finançament singular, que de vegades sembla una cosa similar al concert i d'altres una singularitat dins del règim comú.

Hi ha indicis seriosos que l'acord entre el PSC i Esquerra està molt encarrilat

És clar que en aquest esquema manca saber què hi diuen els militants republicans, que tindran veu sobre l'acord, malgrat que ningú no ha explicat quina mena de pregunta se'ls farà. Si serà la fàcil —si validen o no l'acord— o, per contra, a la qüestió hi entrarà l'enginyeria política, amb preguntes més alambinades. Mentre es desplega tot aquest embolcall en la societat civil que l'acord és qüestió de dies, les expectatives d'un finançament que tregui Catalunya del règim comú de les autonomies, a l'estil del País Basc o Navarra, sembla que s'esvaeix. La vicepresidenta primera i ministra d'Hisenda, María Jesús Montero, ho ha traslladat meridianament clar aquest dilluns al Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF), que reuneix el govern espanyol i les comunitats autònomes, en assenyalar que el model de finançament català es pot millorar "incorporant-hi més elements singulars", però ha reiterat que la Moncloa rebutja la proposta dels republicans i s'oposa completament a un concert econòmic com el basc.

Estem parlant, per tant, per al govern espanyol, del consorci tributari Generalitat-Estat que recull l'Estatut i de la renúncia a la clau de la caixa, que continuaria en mans del Ministeri. El finançament singular, segons Montero, seria recollir algunes peculiaritats com, per exemple, les reconegudes a les Canàries, que compten amb un fons de pobresa i d'ajuda a menors no acompanyats, perquè tenen la peculiaritat de ser un territori on arriben molts immigrants irregulars. Si realment això és tot el que ha d'oferir el govern de Pedro Sánchez, molt segurs han d'estar que els marges d'Esquerra per oposar-se al pacte són més aviat estrets. O bé intenten que les autonomies no se'ls rebel·lin per un acord substantiu i Montero fa tan sols de llebre. L'última collada d'Esquerra al PSC per tancar un acord abans de final de mes amb l'amenaça d'aixecar-se de la taula si no es produeix, no preocupa els socialistes, que ho situen més aviat en els paràmetres d'un missatge de consum intern.

Com en tots els pactes que no són gens fàcils d'explicar, i el d'Illa divideix Esquerra en dues meitats, vestir un acord és gairebé més difícil que assolir-lo. Sobretot perquè pactar amb el PSC i aspirar a liderar l'independentisme són, en principi, dues coses contradictòries. I l'expressió que "tots els camins duen a Roma" no sembla que sigui d'aplicació en el cas que ens ocupa.