Quan el 2009 l'escriptor Quim Monzó va dir en un col·loqui amb l'expresident Jordi Pujol que la llengua catalana anava en camí de convertir-se en un dialecte del castellà tothom ho va atribuir a dues coses. D'una banda, al caràcter de provocador permanent que té el brillant escriptor cada vegada que intervé en un debat públic. I, per l'altra, al seu escepticisme de vegades, i pessimisme en altres casos, davant de la possibilitat que els poders públics puguin o vulguin revertir una situació que ha provocat un empobriment del català al carrer i als mitjans de comunicació. Concloïa Monzó que la gent ara s'identifica amb una llengua anomenada bilingüisme.

Han passat deu anys d'aquell diagnòstic de qui, sens dubte, és el més brillant, irònic i irrepetible d'una generació excepcional d'escriptors catalans i el català està com està. Adaptant-se malament al multilingüisme escolar i social i perdent importància com a llengua vehicular. Moltes han estat les raons i, algunes, segurament les més importants, són les polítiques. Si durant la dictadura hi va haver un partit que va fer tot el possible perquè entre les classes populars el català fos percebut com un ascensor social aquest va ser el PSUC. També hi va ser el PSC, però ningú va posar-hi el coll entre aquells sectors treballadors com el PSUC.

Després va arribar, amb el final del segle XX i l'inici del XXI, un creixement rampant de l'espanyolisme i un desacomplexament a l'hora d'atacar la immersió lingüística de la mà de Ciutadans. Perquè ara que Ciutadans ja no és gairebé res, cal començar a recordar el que va ser, el contenidor on es van donar cita persones d'ideologies molt diverses però amb una única obsessió, el català. A la formació d'Albert Rivera ràpidament es van unir els dirigents del PP que no van poder resistir el tsunami que els venia a sobre. Els joves lleons joseantonians eren més bel·ligerants que el PP amb el català i el catalanisme i, en pocs anys, els van robar la cartera fins a convertir-los en una formació marginal.

Curiosament, la pèrdua de pes de Cs i PP a Catalunya podia servir per desactivar una carpeta tan electoralista com la llengua. I és ara, justament ara, quan el nou PSC que piloten des del Parlament Miquel Iceta i Eva Granados i, des de la sempre decisiva secretaria d'Organització, l'influent Salvador Illa, han acordat que no serà així i han decidit portar al seu proper congrés la proposta d'una nova política lingüística per a l'ensenyament a Catalunya que trenca amb la immersió. Dinamitar la immersió. El pas dels socialistes és molt perillós per al català, que, es miri com es miri, continua sent la llengua més feble a Catalunya. Difícilment es pot parlar d'igualtat quan les dues llengües no necessiten els mateixos ajuts i tot el que no sigui situar el català en preeminència és arrossegar-lo irremeiablement a la marginalitat.

No hi ha des d'aquest punt de vista mitges tintes. O se li atorga al català una obligada preeminència o el vaticini de Quim Monzó es complirà fins i tot molt abans del que ell pensava.