La decisió de Junts per Catalunya d'explorar un pacte alternatiu en la Diputació de Barcelona amb Esquerra Republicana i el diputat de Tot per Terrassa parteix d'una ingenuïtat que fa molt difícil que arribi a bon port. En primer lloc, perquè la majoria absoluta està en 26 diputats i sumen, en el millor dels casos, 24: els 12 de Junts, els 11 dels republicans i el de l'alcalde de Terrassa, Jordi Ballart. A l'altre costat, hi ha els 17 diputats provincials del PSC i els 5 dels comuns, o sigui, 22. La cosa no acabaria aquí si no hi fossin els 4 del Partit Popular i després d'haver vist la seva actuació a l'Ajuntament de Barcelona ningú no pot pensar, amb un mínim sentit del realisme polític, que no acabaran entre els tres sumant 26 vots i partida acabada.

Que els comuns o el PP poden tenir vertigen de tornar-se a trobar en una coalició encapçalada pel PSC? Però si els arguments que van utilitzar per barrar el pas a Xavier Trias i Ernest Maragall continuen sent els mateixos! Impedir a l'Ajuntament de Barcelona un alcalde independentista fa ara deu dies i impedir un president de la Diputació de Barcelona independentista la propera setmana. Si la partida està tan clara i és tan evident, per què la juga Junts i s'hi apunta Esquerra? Comencem pels segons: Oriol Junqueras s'ha cansat de repetir per activa i per passiva que no pactarà amb el PSC a la Diputació si no és tenint-ne la presidència. L'acord en les corporacions provincials a Lleida i Tarragona parteix d'aquesta premissa, però a Barcelona això és impossible.

En el cas de Junts, quedar-se fora abans que pactar amb el PSC després de l'esdevingut a l'ajuntament amb Xavier Trias ho han defensat aquest dimarts diferents dirigents del partit de Carles Puigdemont en l'executiva que s'ha celebrat. Des de Jordi Turull a Joan Canadell, passant per Josep Rius, Marta Madrenas, Salvador Vergés i diversos membres més. La seva explicació, amb matisos, es basa en el fet que l'electorat independentista no ho entendria i els penalitzaria a les eleccions del 23 de juliol, que seria incoherent amb l'actual línia política traçada per Junts i que la humiliació soferta a Barcelona impedeix tancar qualsevol acord amb el PSC. És un camí del qual discrepen, d'una manera molt àmplia, els 12 diputats provincials de Junts a Barcelona i la gran majoria dels alcaldes del partit en aquesta circumscripció provincial. Dos d'ells, Marc Castells i Sergi Vallès, alcaldes d'Igualada i de Torrelles de Foix, respectivament, i ambdós diputats provincials, han fet saber la seva incomoditat i pressionen així el secretari general, Jordi Turull.

La Diputació de Barcelona ha estat des del 2019 aquest fosc objecte del desig en què s'han trobat Junts i PSC en moments en els quals els acords entre ambdues forces polítiques eren, fins i tot, més difícils que ara. Tothom donava per feta la repetició de l'acord fins al conflicte d'interessos a l'ajuntament de la capital amb el pacte d'última hora que va deixar Xavier Trias sense alcaldia. Ara, a Junts li fa un vertigen que no ha tingut aquests últims quatre anys malgrat el soroll polític i mediàtic que s'ha produït i les múltiples anàlisis sobre com el perseguiria aquell acord amb els socialistes a les passades municipals. El cert és que a la campanya de Trias aquell pacte ni va aparèixer i si alguna cosa va tenir per als alcaldes a les municipals va ser avantatges, ja que van poder disposar d'uns recursos —bàsicament obres en municipis petits o mitjans— de la Diputació que difícilment haguessin tingut sent a l'oposició.

En política gairebé sempre cal apostar i no sempre entre el bo i el dolent sinó moltes vegades entre el dolent i el molt dolent. Junts va apostar a la sortida del Govern, empès, això sí, per Esquerra. Hi ha qui continua defensant que la decisió va ser la millor, però molts continuen opinant el contrari. Ara, amb la Diputació passa el mateix. Igual com si s'obrís un debat sobre si Trias hauria hagut de compartir alcaldia amb el PSC i repartir-se-la tres anys i un. Al final, tot és escollir. Però Junts corre un seriós risc d'irrellevància institucional. I això, per a un partit que aspira a ocupar un espai central a la política catalana, pot ser un problema.