La decisió del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) de condemnar el diputat de la CUP Pau Juvillà a sis mesos d'inhabilitació per haver mantingut penjats uns llaços grocs al balcó del seu despatx de la Paeria de Lleida, quan era regidor, durant la campanya de les eleccions espanyoles del 2019, només pot entendre's en el marc de la vigència de la repressió judicial contra l'independentisme català. Dubto molt que una persona que aterrés a Catalunya sense un coneixement profund del conflicte latent entre Catalunya i Espanya fos capaç d'entendre, ni tan sols d'aproximar-se mínimament, una decisió judicial d'aquesta naturalesa. L'única explicació és que es tracta d'un mal exercici d'autoritat que vol traslladar un missatge inequívoc al món independentista: nosaltres seguim aquí. Pot ser que hi hagi qui vulgui negociar, pactar o dialogar a Madrid amb el poder polític, però nosaltres, o sigui, els jutges, seguim aquí. Passant pel filtre de la repressió tot allò relacionat amb el procés.

El Parlament de Catalunya haurà de decidir ara què fa o què pot fer. La seva presidenta ha estat taxativa assegurant que blindarà l'escó del diputat de la CUP, que a més és secretari tercer de la Mesa de la cambra catalana, fins que la sentència sigui ferma. Per a això, faltaria un últim pronunciament del Suprem. Però pot donar-se el cas que la Junta Electoral Central ordeni la retirada immediata de l'acta de parlamentari, com va fer amb el president Quim Torra. És aquí on no hi ha un esquelet d'actuació política acordada pels independentistes i Laura Borràs vol prendre distància respecte al seu antecessor, Roger Torrent ―a qui Junts va retreure en el passat que no havia protegit convenientment els drets de l'expresident― i ha assegurat que actuarà d'acord amb la preservació dels drets i llibertats de Juvillà.

La naturalesa de judici polític és, en aquest cas, molt poc discutible i només és comprensible des de l'enorme pes que tenen organismes administratius com les juntes electorals i que se situen com a punta de llança de creació de conflictes. No hi hauria d'haver cap dilema en el que és un acte de llibertat d'expressió, es miri per on es miri. Estem parlant d'un llaç groc, però, sobretot, de la desproporció de la condemna. Introduir l'ombra de la sospita que una decisió judicial així només és comprensible en el marc d'una repressió perfectament orquestrada i portada fins a les seves últimes conseqüències és enormement preocupant.

En plena tempesta pel futur del català a les escoles i de l'atac frontal a la immersió lingüística arriba el nou capítol d'inhabilitació d'un diputat de la Cambra. En camí hi ha inhabilitacions als antics membres de la Mesa i judicis en els quals es demanaran penes més greus, presó inclosa. I el president del PP, Pablo Casado, demanant des de Barcelona a Pedro Sánchez que iniciï els tràmits per aplicar un nou 155 a Catalunya. La manifestació de dissabte organitzada per Somescola en defensa de la llengua pròpia és més necessària que mai, igual que el concert que a la nit se celebra al Palau Sant Jordi, amb Lluís Llach com a gran reclam del conjunt de cantants que intervindran. El catalanisme al rescat de la llengua. Com en el passat. Com sempre.