A mesura que passen els dies, es pot veure que els resultats electorals del passat 12 de maig van ser molt més enrevessats del que es podia analitzar a primera vista. Hi havia un guanyador, és clar, perquè la diferència del primer respecte al segon i, molt més, sobre el tercer, era prou àmplia perquè es trenqués el triple empat de febrer del 2021 de dos partits amb 33 diputats (PSC i Esquerra) i un amb 32 (Junts). Els 42 diputats de Salvador Illa semblava que serien una sòlida plataforma per tancar una investidura en un termini no gaire llunyà, ja que l'independentisme havia perdut el suport massiu que li assegurava la majoria absoluta del Parlament. Junts quedava lluny amb els seus 35 parlamentaris i Esquerra fins i tot més, en sumar només 20 seients a l'hemicicle.
Aquella foto continua sent aritmèticament la mateixa, però, en canvi, no és igual en clau política. En part, perquè el resultat d'Esquerra ha obert una situació nova i s'ha reflectit en una sèrie d'esdeveniments que, a la pràctica, suposen que aquella unitat granítica en la presa de decisions hagi entrat en crisi. Oriol Junqueras ha deixat la presidència del partit amb la voluntat de retornar al càrrec amb més força de la que tenia. Marta Rovira ha aconseguit el control de l'organització, ja que a les seves funcions de secretària general ha agregat la posició de número u. El president de la Generalitat en funcions, Pere Aragonès, es manté en un voluntari segon pla, ha renunciat a l'acta de diputat i abandonarà la política institucional. I la resta de dirigents queden de manera ràpida enquadrats en un bàndol o altre.
Mentre passa tot això, no s'atura res, i Esquerra, situada al centre de moltes de les preses de decisió que acaben decantant les decisions finals en la política, les ha d'adoptar en el pitjor dels moments. I és aquí on es creuen dos reptes en una circumstància que s'assembla molt a una cruïlla. Presa de decisions sobre l'orientació de la política a Catalunya, més cap a l'esquerra (Illa) o més cap a l'independentisme (Puigdemont), però també internes: preparació del congrés del 30 de novembre, repetició electoral amb el que això suposa de no disposar d'un candidat clar, o aquest dijous, votació de la militància sobre l'entrada o no al govern de Jaume Collboni a l'ajuntament de Barcelona. Tot això, amb el que comporta una sempre difícil gestió de les bases de qualsevol organització política, però molt més en èpoques de mudança, en una organització que s'havia acostumat a veure-les en els seus adversaris polítics, però no en ells.
A Esquerra li demanaran decisions uns i altres, quan el que necessita és refredar la pilota i tenir una perspectiva més clara del que ha de fer
De la primera de les carpetes, se n'ha derivat una Mesa del Parlament en la qual l'independentisme ha assolit la majoria de quatre a tres, cosa que no es correspon amb la composició de l'hemicicle i en la qual Esquerra hauria pogut assolir altres acords i, fins i tot, obtenir la presidència que li oferia el PSC. Això ha comportat nervis a les files socialistes, que han fet un pas enrere en la modulació del seu discurs i ja no es postulen per a una investidura d'Illa com a primer candidat, ja que ara el 12 de maig era una cosa i el 13 de juny n'és una altra. A Esquerra li demanaran decisions uns i altres, quan el que necessita és refredar la pilota i tenir una perspectiva més clara del que ha de fer. I per a això necessita temps, encert i sort. Tres coses que no convergiran d'aquí a poques setmanes. En part, perquè les bases dels partits quan hi ha un cicle electoral a la baixa com el que ha viscut Esquerra —municipals, espanyoles, catalanes i europees— estan amb un grau d'irritació alt i miren d'una altra manera els seus dirigents.
Aquest dijous, l'equip de Barcelona ciutat d'Esquerra ha quedat desbordat en una decisió transcendental com era entrar o no a l'equip de govern de la capital catalana. La decisió ha quedat ajornada per una decisió comprensible, com és un aforament desbordat, però el resultat final era més incert del que al principi es podia preveure després de l'àmplia decisió de l'executiva de portar a aprovació l'entrada al govern de Collboni, adoptada per 20 vots a favor, 4 abstencions i 3 vots en contra. Veurem com evoluciona un tema tan important com aquest, que era una aposta de direcció local, i que plantejava més d'un recel en la direcció nacional. Fer política en època de crisi és de tot menys senzill.