Pedro Sánchez sol·licitarà dimecres d'aquesta setmana al Congrés dels Diputats la quarta pròrroga d'uns altres quinze dies d'estat d'alarma. El president del govern en té prou amb una majoria simple de la Cambra, i malgrat l'enorme soroll existent per part dels partits de l'oposició, i d'aquells que aspiren a ser parella de ball en aquesta complicada situació, és molt difícil que la Cambra li tombi la iniciativa. N'hi ha prou amb recordar que la tercera pròrroga, la sol·licitada el passat 22 d'abril, va tirar endavant d'una manera aclaparadora: 269 vots a favor, 60 en contra i 16 abstencions.

Des d'aquell dia, tanmateix, han passat diverses coses: en primer lloc, s'ha fet encara més evident l'ús despòtic d'una situació excepcional per aniquilar d'una manera inacceptable la més mínima capacitat d'autogovern; i, en segon terme, la nul·la voluntat de l'executiu socialista d'acordar qualsevol resposta amb les autonomies o els partits parlamentaris fora del PSOE i de Podemos-comuns. L'estat d'alarma no ha estat un instrument constitucional per lluitar contra la pandèmia del coronavirus que ha assolat Espanya, i altres zones del món, sinó per centralitzar i treure competències a les autonomies.

No es tracta d'estar a favor o en contra del confinament, com pretén fer creure demagògicament el president del govern, sinó de tornar com més aviat millor la resposta a la pandèmia a les autonomies i que aquestes coordinadament amb l'Estat procedeixin a arbitrar d'una manera molt més racional i amb un coneixement del territori que no té l'administració central la desescalada que s'ha de dur a terme. Aquest diumenge en la reunió informativa que té Sánchez amb els presidents autonòmics —trobades que freguen gairebé la cortesia política ja que els responsables de les comunitats són simplement informats en persona del que ha anunciat la vigília per televisió i les seves intervencions són a títol d'inventari— a més de Quim Torra i Iñigo Urkullu, s'han pronunciat en contra del manteniment de l'estat d'alarma el gallec Alberto Núñez Feijóo, la madrilenya Isabel Díaz Ayuso. I del seu ús desproporcionat, l'andalús Juan Manuel Moreno i el murcià Fernando López Miras. Entre els barons socialistes hi ha hagut crítiques de Francina Armengol (Balears), Javier Lambán (Aragó) o Emiliano García-Page, entre d'altres.

Hi ha, per tant, una oposició molt àmplia que Sánchez tem que acabi convergint abans de dimecres en un rebuig parlamentari. Per això, ha posat en marxa, com en altres ocasions, una sèrie de caramels a les portes dels partits polítics esperant que uns o altres acabin quedant atrapats. Que si una promesa de milers de milions per aquí, que si estudiarem allò de les províncies o més diners (o promeses) de crèdits ICO. Tot per guanyar temps i mantenir el poder absolut.

I, mentrestant, la dreta està temorosa que els independentistes tinguin un pes específic en la presa de decisions i els independentistes estan espantats pel creixement de la dreta. Aquest joc Sánchez el fa millor que ningú mentre escanya a tot aquell que es posa al seu abast, assegura que no hi ha alternativa a l'estat d'alarma i al comandament únic, una cosa que, d'altra banda, és rotundament falsa ja que la llei vigent de salut pública té mecanismes més que suficients per abordar la situació actual. Es recuperaria el marc legislatiu anterior a la crisi de la pandèmia i es posaria punt final al desmantellament autonòmic.

Resumint, les alternatives a l'estat d'alarma i el xantatge fet servir per Sánchez acabaran tenint conseqüències per a aquells que es prestin al joc. Perquè si alguna cosa no falla mai és com el president acaba utilitzant en el seu únic benefici els suports que rep. Només fa falta girar la vista enrere i fer un llistat dels que ha deixat a l'estacada.