Si les enquestes es compleixen, no canviarà res a Euskadi i Galícia en les eleccions que se celebraran diumenge 12 de juliol. Íñigo Urkullu i Alberto Núñez Feijóo es troben en condicions de revalidar la presidència i el PNB i el PP d'obtenir uns resultats molt similars als de 2016, demostrant així, una vegada més, la seva fortalesa a les urnes per sobre de situacions sobrevingudes com la pandèmia del coronavirus i la crisi econòmica.
Els electors semblen voler apostar per l'estabilitat, rebutgen aventures desconegudes i se senten còmodes en posicions conservadores. Aquesta situació acaba sent especialment perjudicial per a l'esquerra que una vegada més pot sortir moltmalparada de les eleccions gallegues, amb Feijóo en percentatges de vots del 48%, majoria absoluta, i sense opcions de ser alternativa a Euskadi, i havent de conformar el PSOE amb ser crossa d'Urkullu si el PNB escull els socialistes i no Bildu, com així sembla que serà.
Entre les moltes raons de la incapacitat de l'esquerra per ser una alternativa real, hi ha la seva dificultat per elaborar un projecte que il·lusioni i que sigui creïble. Gens diferent, d'altra banda, al que passa a Catalunya, on també als socialistes els és més fàcil construir un discurs a la contra que elaborar un projecte polític. Per això, elecció rere elecció, el mapa polític en totes les catalanes sempre dona la majoria als independentistes ara i abans als nacionalistes. El mateix succeeix a Euskadi i a Galícia: venç una espècie de partit regionalista ja que Feijóo, com abans va fer Fraga, el primer que fa és amagar les sigles del PP.
Si Galícia i Euskadi es caracteritzen per l'estabilitat, les municipals franceses deixen per a l'anàlisi la victòria de la ultradreta a Perpinyà, amb la victòria de Louis Aliot amb el 53% dels vots i una abstenció del 60%. Marine Le Pen i la ultradreta ja tenen una ciutat emblemàtica a la França republicana. I molts deien que això no passaria mai. Què diran ara?