La constitució de l'Assemblea d'Electes de Catalunya aquest dimecres a la nit al Palau de Congressos de Catalunya suposa la maduresa del Consell per la República com un instrument útil de l'independentisme capaç de superar els engranatges i les cotilles imposades per l'Estat espanyol. No ha estat un camí fàcil i tampoc no és ara per ara un trajecte irreversible. Però val la pena posar de relleu el consens de totes les formacions independentistes per a la creació de l'Assamblea d'Electes, que és el primer embrió polític del Consell per la República. Així com l'assistència de més de 2.000 d'inscrits que són regidors, diputats o senadors. El moment de la seva constitució tampoc no és casual: en complir-se dos anys de l'exili o presó dels membres del Govern.

Amb un cert i no buscat desordre la resposta a la sentència del Tribunal Suprem s'està produint en tots els nivells: l'institucional, el polític, l'empresarial, el sindical, l'universitari, l'esportiu, l'associatiu, el dels col·legis professionals, etc. El nou ens de càrrecs electes, pensat en un moment en què es volia disposar d'un organisme capaç de suplir un embat d'un nou 155, neix amb unes funcions difuses, encara que amb la força necessària de tot allò que fa olor d'unitat política. També neix sense un estricte control dels partits encara que això, en tot cas, s'haurà de veure a mesura que avanci el temps.

La contundència del discurs del president Carles Puigdemont per videoconferència des de Waterloo, certificant que l'independentisme reprèn el camí cap al reconeixement de la República catalana, s'haurà de correspondre, en tot cas, amb fets que fins ara no s'han vist i amb accions sobre les quals els partits independentistes han plantejat fins ara molts més dubtes que actuacions.

La direcció coral dels electes catalans obliga necessàriament al consens, una cosa que sempre és bona si no porta a la paràlisi. El decàleg d'amnistia, llibertat dels presos, retorn d'exiliats, fi de la repressió, suport a la mobilització popular, defensa de la sobirania de les institucions, exigència de diàleg a l'Estat, una taula de negociació i la mediació internacional per solucionar el conflicte amb Espanya és un punt de partida. La següent fase de l'independentisme serà necessàriament planificar els temps d'espera per a una resposta de l'Estat i gestionar el suport a la mobilització popular en uns moments en què les iniciatives continuen desbordant les costures dels partits i les entitats sobiranistes.