La convenció que el Partit Popular fa aquest cap de setmana a Madrid ha certificat un retorn al passat de diverses dècades. Del segle XXI només hi ha la música, els llums i qüestions relacionades amb l'escenografia. Totes les altres coses tenen molt més a veure amb aquells set magnífics d'allò que va ser Alianza Popular el 1977 que, fins i tot, amb aquell PP, amb aires centristes, que va pactar el 1996 amb l'extinta Convergència i Unió i amb el Partit Nacionalista Basc d'Arzalluz. Aquell gir al centre se l'ha emportat el vent i l'huracà de la política espanyola ha tornat a situar José María Aznar com a referent únic de la dreta espanyola.

Si divendres el PP acollia Rajoy amb afecte, dissabte ha legitimat Aznar com el visionari de la dreta. El reunificador. La seva intervenció no ha estat apta per a menors. Aznar vol guerra en tots els sentits amb els seus dos adversaris de sempre: l'esquerra i els nacionalistes, avui independentistes. Ha posat la directa contra tots dos: els primers, usurpadors de la Moncloa; els segons, colpistes directament.

Les seves paraules sobre Catalunya són un paraigua perfecte tant per a Albert Rivera i Ciutadans com per a Santiago Abascal i Vox. Simplement, no hi ha diferències. Coincidència en el diagnòstic, sincronia en les mesures que cal adoptar. La seva recepta: desarticular el "cop d'Estat" i eliminar totes les seves trames. Passat per la traductora no és sinó un nou 155 durador, recuperació de competències com educació i Mossos d'Esquadra i fi de la independència dels mitjans públics, TV3 i Catalunya Ràdio. No s'acaba aquí: la il·legalització de partits i entitats sobiranistes i algunes coses més també són a l'agenda.

L'Espanya que mana, que no és fonamentalment la política, ja ha descomptat que Pedro Sánchez s'aferrarà al càrrec i no convocarà eleccions espanyoles ni al març ni amb les municipals. "El seu moment dolç ja ha passat; era a l'octubre. I ara tots són dolents", coincideixen molts a dir. Però els resultats del maig arrasaran el vermell de municipals i autonòmiques i el tricolor blau-taronja-verd pot acabar essent dominant. Aznar juga a això. Sánchez parla més que no fa, mentre la seva vicepresidenta, Carmen Calvo, enganya repetidament Aragonès i Artadi. I Podemos juga als focs artificials posant a l'espai tots els seus dirigents mentre es trenca en mil bocins.

Ja ho hem dit, Aznar juga sense rival. Si a Catalunya hi hagués un acord estratègic entre Junts per Catalunya, Esquerra i la CUP, seria una altra cosa. Quan el tinguin, si és que l'acaben tenint, potser ja serà massa tard.