El resultat de la militància de Junts per Catalunya apostant per abandonar el Govern independentista i deixar al president Pere Aragonès al Parlament únicament amb els 33 vots del seu partit, Esquerra Republicana, certifica la mort del procés independentista iniciat el 2012. Veurem si en el futur un nou moviment politicociutadà com aquell es torna a posar en marxa, una cosa que, a curt termini cal descartar de manera taxativa perquè els camins d'Esquerra i Junts ja s'han bifurcat durant una llarga temporada entre retrets, travetes i crítiques. Un estat de coses que a partir d'ara només creixerà i creixerà convertint en tòxica el que, a partir d'ara, només serà una relació impossible. A quina taula s'asseuran per fer avançar la independència? Quan alguna cosa es trenca en mil trossos no hi ha manera de recompondre's en molt temps i tinc pocs dubtes que els dos principals partits independentistes han entrat irresponsablement en aquest fosc túnel.

La molt important participació de la militància de Junts al procés de decisió de continuar al Govern o sortir-ne -el 79,18%- deixa pocs dubtes sobre quina és la voluntat expressada per l'organització. De 6.465 militants amb dret a vot han votat aproximadament uns 5.459 militants i d'ells uns 2.875 (el 55,73%) ho han fet donant un cop de porta a continuar en el Govern de Pere Aragonès. No és, per tant, una majoria ajustada tenint en compte que l'aposta de seguir ha assolit el 42,39%, o sigui, 2.187 militants. Dit això, la victòria tampoc no és rotunda per més missatges interns que es puguin llançar portes enfora, ni la unitat que es predica té aparences de ser real. Les dues ànimes del partit -la d'anar-se'n i la de quedar-se- han sortit vives per continuar defensant dos models antagònics de partit: els més propers a un moviment i els partidaris d'una formació política amb voluntat sempre de govern. Cap no ha eliminat l'altra.

La sortida de l'executiu i la ruptura Esquerra-Junts obligarà els segons a pujar diversos esglaons els decibels i ampliar la potència de les seves manifestacions. En el primer assaig de la nova etapa, Borràs no es va mossegar la llengua en una conferència de premsa: "Junts guanya, Aragonès perd" abans d'acusar-lo d'haver fracassat i perdut legitimitat democràtica. Un aperitiu, sens dubte, del que està per venir. És evident que Junts apostarà a fons per precipitar unes noves eleccions a Catalunya remarcant la solitud -una cosa que és evident- del president i la seva minoria parlamentària. Davant d'aquesta segura ofensiva, Esquerra no ho tindrà gens fàcil: ha guanyat la batalla però cal veure que sigui capaç de guanyar la guerra. Si Junts s'ha posat en els últims mesos una soga al coll que l'ha acabat portant a abandonar l'Executiu, Esquerra s'ha disparat un tret al peu mentre gaudia dels continuats problemes -i molts errors- del seu adversari polític. Difícilment hi ha, per tant, un resum més gràfic: Junts perd i Esquerra, també.

Els qui és obvi que guanyen, i guanyen molt, són el PSOE de Pedro Sánchez i el PSC de Salvador Illa. Ningú no pot creure's seriosament que després de la ruptura de l'independentisme governant el següent pas dels socialistes no sigui treure Aragonès del Palau de la Generalitat. Li allargaran una mica la mà, és clar, però no per donar-li l'estabilitat que necessita sinó per evidenciar les seves mancances i la falta de suports parlamentaris. El PSC sap perfectament que té una possibilitat que semblava impossible després dels resultats electorals del 14 de febrer de 2021 quan va guanyar les eleccions però això no li va servir per formar un govern. Amb el vent de cua a favor, una Esquerra feble en haver perdut en tan sols quinze mesos Junts i la CUP; i el partit de Borràs, Turull i Puigdemont amb el poc marge que li confereix ser tan sols el segon partit de l'oposició, difícilment tindrà el PSC una altra oportunitat per donar un cop de puny a sobre de la taula.

Molt em temo que no entrem en un període d'estabilitat sinó, al contrari, que la inestabilitat s'accelerarà i molt. Hi ha prou dades per pensar que això és possible i que s'ha posat en marxa un descontrolat procés polític que es pot acabar emportant molts dels seus principals actors. O, almenys, aquesta partida es jugarà.