Si no fos perquè el Tribunal Suprem -com l'Audiència Nacional- ens ha acostumat que cal estar molt atents al que passa quan són citats com a investigats líders independentistes, les declaracions de les Martes, Marta Rovira, secretària general d'Esquerra, i Marta Pascal, coordinadora general del PDeCAT, serien dues compareixences més dins de la causa general contra l'independentisme que instrueixen el jutjat número 13 de Barcelona, l'Audiència Nacional i el Tribunal Suprem. Les acusacions de rebel·lió, sedició i malversació són sens dubte desproporcionades i el document Enfocats, en què es basa una bona part de les acusacions contra elles, així com els enregistraments telefònics a diversos encausats per l'1-O no poden donar lloc a acusacions tan greus i amb tants anys de presó. Pascal i Rovira, a més a més, tampoc no formaven part del Govern i la seva implicació és, en tot cas, en l'àmbit d'actuació política d'unes formacions parlamentàries.

Tanmateix, tal com vam sentir dimecres passat en paraules de la diputada de la CUP Mireia Boya, a les declaracions del Suprem s'hi ha d'anar molt mentalitzada i ella ho va fer amb una bosseta "amb dues mudes per si entrava a la presó". Aquesta serà una setmana clau judicialment i políticament parlant. No només per aquestes dues compareixences sinó perquè dimarts estan citats l'expresident de la Generalitat Artur Mas i l'expresidenta de la Associació de Municipis per la Independència Neus Lloveras, i dimecres l'exdiputada de la CUP Anna Gabriel. El cas de Gabriel té a més, segons que ha avançat la CUP, una singularitat específica, ja que es considera segur que no compareixerà davant del TS i es refugiarà a Suïssa, des d'on, en tot cas, esperarà l'euroordre d'extradició, si el jutge Llarena l'arriba a demanar. Si acaba essent així, serà interessant de veure com respon la justícia helvètica i si al Tribunal Suprem li acaba passant el mateix que li va passar a l'Audiència Nacional quan va presentar una euroordre contra el president de la Generalitat i quatre consellers: va haver d'acabar sent retirada pel mateix Llarena davant d'una eventual derrota.

En tot cas, l'exparlamentària cupaire obre des de Suïssa un nou front internacional del conflicte, i ja s'ha vist en el cas de Puigdemont que la millor manera de fer arribar al món la situació catalana és fent servir els mitjans de comunicació i no l'inexistent suport dels governs europeus. Els dies vinents veurem el resultat de la jugada d'Anna Gabriel i la resposta del TS.

Una de les sorts enormes que ha tingut la política catalana és que totes les seves formacions polítiques parlamentàries, sense excepció, han militat sempre en el terreny del pacifisme. Fins i tot en molts casos han ajudat a solucionar situacions que podien derivar cap a l'aparició de sectors minoritaris que advoquessin per la violència. Catalunya no ha estat des d'aquest punt de vista el País Basc. Però la política espanyola està acostumada a abordar la violència al País Basc i ara ha volgut copiar el llenguatge, copiar els relats i dividir la societat catalana. Per això els líders de l'independentisme són acusats d'accions violentes que s'assemblen més a les pròpies d'altres llocs i d'altres moments. I per això també el TS fa tan poc cas de les declaracions dels líders polítics independentistes. Perquè es mantingui la ficció del relat a Espanya, cal que continuïn apareixent com a culpables encara que no ho siguin.