Quinze dies de campanya, mesos de precampanya, debats, estira-i-arronsa, desqualificacions, exiliats, presos polítics, enganys permanents de Madrid, un deep state contra Catalunya, un altre president inhabilitat -als tres últims la justícia espanyola se'ls ha emportat pere davant de manera immisericordiosa-, el xantatge d'un indult quan s'hauria d'haver prioritzat una llei d'amnistia, el dèficit fiscal crònic que escanya l'economia catalana, la llengua permanentment en joc per intentar acabar amb el nervi del país i el seu primer senyal d'identitat, i moltes altres coses que ens interpel·len i ens obliguen a anar a votar aquest diumenge. Per cada motiu per quedar-se a casa n'hi ha almenys cinc per anar a les urnes i defensar el país. Amb el vot, com els catalans ho hem fet sempre, ja que pocs instruments més hem tingut per expressar el que volem. Ja sé que la campanya no ha resolt totes les incerteses dels electors i que els dubtes d'abstencionistes i indecisos persisteixen. Però cal anar a votar.

L'anomalia espanyola de publicació d'enquestes els cinc últims dies de campanya ens obliga a haver d'acudir a mitjans estrangers per saber com s'estan desplaçant els electors des de dilluns, que va ser l'últim dia. Hi ha tendències però només és això ja que l'abstenció i els indecisos decidiran les eleccions de diumenge. No hi ha seguretat ni amb les dues majories independentistes: la de diputats al Parlament de Catalunya i la de més del 50% dels sufragis. En cap legislatura com aquesta no havien anat més de la mà ambdues coses. La mirada internacional sobre Catalunya serà molt diferent si s'aconsegueixen els dos objectius: suposarà pujar un esglaó en el dels vots ja que en cap elecció al Parlament ha estat així.

Si alguna cosa ha canviat des de l'inici de la campanya ha estat la pulsió del que s'ha denominat efecte Illa. L'exministre de sanitat pensava que tot aniria bé l'aparell de l'estat en ple darrere, forçant unes eleccions que haurien d'haver estat ajornades i un excepcional suport de la premsa de paper blanquejant el 155. Arriba a la recta final amb massa pedres a la seva esquena i una motxilla que l'ha llastat de manera intensa durant l'última setmana i això que tindrà tots els partits del règim al seu costat si assoleix els 68 escons. Ja ningú no dubta que hi hauria una operació Colau 2 i que hi participarien fins i tot uns hipotètics diputats de Vox. La partida va d'això, reconduir l'autonomia catalana a la mínima expressió i que s'assembli més a la Comunitat Valenciana que a la república a què aspira l'independentisme.

No ha estat una campanya normal, ni són unes eleccions normals més enllà de la pandèmia. Els exiliats, els presos i la repressió amb milers de persones pendents d'anar als tribunals qüestionen diàriament aquest sobtat interès socialista per girar full. No és possible fer-ho sense un acord en el qual les víctimes deixin de ser-ho, deixin de ser perseguides, i la justícia espanyola acati la doctrina dels tribunals internacionals, on han anat perdent un litigi rere l'altre. Les eleccions també decidiran això i si Catalunya envia un missatge fort, contundent, que no ha fet un pas enrere malgrat tota mena de traves polítiques, judicials, policials i econòmiques per tombar en la lona al moviment independentista.