De vegades cal tenir 88 anys, molt bagatge a l'esquena, estar de tornada de gairebé tot i conservar una lucidesa absoluta per dir grans veritats i conèixer amb precisió d'on venim i les dificultats que hi ha hagut i encara, en molts aspectes, hi ha, per mantenir la identitat del país. S'ha de trencar també alguna llegenda que en boca d'alguns ha anat resistint el pas del temps com aquell engany que feia referència a una infanta catalana, quan en realitat era, en el millor dels casos, tan sols una infanta que vivia a Catalunya. Si els temps de l'escriptor empordanès Josep Pla i Joan Granados s'haguessin encavalcat, aquest últim perfectament hauria pogut ser un d'aquells homenots que tan bé traçava el prosista de Palafrugell sobre personatges de la seva època. Perquè Granados té perfectament aquest perfil: secretari general del Barça amb Agustí Montal des del càrrec del qual es fomenta la retransmissió dels primers partits en català; al costat d'Armand Carabén, un dels artífexs de l'arribada de Johan Cruyff al club blaugrana; director general de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió durant 11 anys, entre 1984 i 1995, un període decisiu en la posada en marxa de TV3 i Catalunya Ràdio; fundador de CDC, diputat al Parlament i un llarg etcètera.

Moltes vegades, als catalans ens perd la falta de cartografia a l'hora d'analitzar un problema. El pas dels anys ha aprofundit aquest dèficit que és fruit de no tenir eines ni formació política per superar els obstacles, de mancar d'estratègia per superar l'adversari i del fet que els dirigents s'han anat fent cada vegada més eixuts amb el temps. S'aborda la batalla amb Espanya desconeixent el funcionament de l'estat i des d'una supèrbia que mai no ajuda a conèixer bé quines són les fortaleses i debilitats pròpies i alienes. Un se n'adona escoltant aquest dijous Joan Granados explicant al programa de TV3 d'Helena Garcia Melero la posada en marxa de la cadena, de la qual al setembre es compliran 40 anys, i algunes anècdotes viscudes. Segur que tan sols un petit tast de tot el que ha viscut.

Hi ha dos moments de la seva relació amb la Corona espanyola que ens apropen més a entendre l'enorme distància existent des de Catalunya que qualsevol discurs que puguem escoltar. Explica Granados que quan feia uns vuit anys que estava a la CCMA, devem estar parlant de l'any 92, segurament al voltant dels Jocs Olímpics de Barcelona, va decidir convidar a visitar TV3 la infanta Cristina, la filla petita de Joan Carles I, que en aquella època vivia a Barcelona i a qui, per distingir-la de la seva germana, els mitjans espanyols anomenaven "la infanta catalana", entre altres coses perquè el seu llavors marit, Iñaki Urdangarin, jugava a handbol al Barça. Li va enviar una carta, ella va acceptar i la visita es va produir. Granados l'esperava a la porta amb un ram de flors, li va obrir de manera cortesa i li va dir: "Estem tan satisfets que estigui aquí..." i sense deixar-lo acabar, ella li va etzibar, en to elevat: "¡En español, por favor!". De la manera que va poder, Granados la va portar a una sala i ja en privat, per calmar-la, va afegir: "Senyora, aquí es parla en català, ho ha d'entendre" i ella, alçant la veu, va insistir:  "¡Le he dicho que en español, por favor!".

La segona ja va ser amb el pare de Cristina a la Zarzuela després que Jordi Pujol li va demanar, uns anys abans, que anés a explicar al rei què era i com funcionaria TV3. Joan Carles I li va preguntar com seria aquesta televisió catalana i ell li va contestar: "En catalán, majestad". "¿Toda en catalán?", va insistir el monarca. "Sí, toda", va concretar Granados. El rei va començar a fer voltes al seu despatx, i hi va tornar: "¿Ya la entenderán, Joan?". No són dues anècdotes menors, ja que, en el fons, no fan cap altra cosa que evidenciar més que el desconeixement que hi ha de Catalunya, les enormes ganes d'anar-hi en contra. El seu fill, avui rei, Felip VI, i ara la seva neta, Elionor, han après català per parlar en públic. Però es pot parlar una llengua perfectament i desconèixer o menysprear el país que la parla. I, moltes vegades, per a la Corona, a Catalunya n'hi ha hagut prou amb un tracte folklòric. I així, la institució ha anat caient en la irrellevància.