Benvinguts a la realitat judicial espanyola. Siguin ben arribats els innocents, incrèduls, agnòstics, oportunistes, arrogants i altres espècies que van arribar a creure's que amb la modificació del Codi Penal i la supressió del delicte de sedició, la introducció del nou delicte de desordres públics agreujats i la modificació de la malversació es posaria contra les cordes el Tribunal Suprem i a partir d'aquí la situació dels presos polítics i dels exiliats giraria a com un mitjó. Doncs no. Això deu ser en altres països. A Espanya la llei no és la que fan els legisladors sinó la que volen interpretar els jutges. I per a mostra un exemple: el magistrat Pablo Llarena no ha esperat ni un dia que entrés en vigor la reforma del Codi Penal per ensenyar les seves credencials: el govern de Pedro Sánchez ve a ser una mena de traïdor i càrrega sense cap matís contra la reforma.

Però, així és ell. Capaç de trobar escletxes on hi havia un alt consens entre els proposadors de la modificació del Codi Penal que tot estava sòlidament armat. Doncs bé. Llarena es menja, perquè no té més remei, la desaparició de la sedició, però en un joc de mans reinterpreta la modificació del delicte de malversació que passa ara a ser d'1 a 4 anys. Diu en el seu escrit el magistrat i referint-se al nou article 432.2. "Si els diners són un instrument de canvi que permet concretar el contingut de l'obligació recíproca de pagament en algunes obligacions oneroses, l'ànim de lucre resulta igualment apreciable quan es desposseeix l'administració d'uns fons públics per atendre obligacions de pagament que corresponen al subjecte actiu del delicte i que estan plenament desvinculades del funcionament legítim de l'administració, com quan s'atribueix a l'administració una obligació de naturalesa particular i totalment aliena als interessos públics que es qüestionen". I rebla: "En ambdós supòsits es disposa dels béns públics com a propis i s'aparten de la seva destinació per tal d'obtenir un benefici particular".

Dit en llenguatge més comprensible per als que no ens dediquem a ser entre papers de la judicatura. Segons Llarena, tant és que no hi hagi hagut benefici particular en l'ús dels béns públics, el delicte és el mateix. Encara que no hi ha marge per a una interpretació com aquesta, Llarena dixit. I veurem ara si la doctrina Llarena acaba sent la del Suprem, encara que tot fa pensar que no ha anat per lliure i que la Sala Segona del tribunal i el jutge Manuel Marchena no seran gaire lluny d'aquesta posició. Si és així, es pot pensar que la revisió de les condemnes dels presos polítics vinculats al procés que la tenen pendent serà molt desigual entre els que tenen i no tenen malversació. Entre aquests últims Oriol Junqueras, Jordi Turull, Raül Romeva i Dolors Bassa.

Una altra qüestió gens menor a partir de les noves euroordres que plantejarà Llarena és què succeeix amb Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí. La situació més clara és la de Ponsatí, a qui com que no té malversació —com també succeeix en el cas de la secretària general d'Esquerra, Marta Rovira— li quedaria desobediència, que no comporta pena de presó i, per tant, pot anar pensant a plantejar-se el retorn. En el cas de Puigdemont i Comín, la seva situació objectivament empitjora, una altra cosa és que la feina feta aquests anys pels seus lletrats a l'exili acabi disminuint l'impacte. Sense sedició, s'adapta als esquemes europeus. I la malversació —a Europa, corrupció— no la va voler Llarena el 2018 quan l'hi va oferir el tribunal alemany de Schleswig-Holstein i va dir que només acceptaria l'extradició per sedició. Ara, quatre anys després haurà de justificar que no hi ha una persecució política, ja que el delicte inicial ha desaparegut i continua perseguint-lo.

En qualsevol cas, es comprova una vegada més que el poder judicial és el Poder amb majúscules a Espanya. Es pot mirar cap a una banda, però això està lligat i ben lligat.