Divendres vinent, festivitat del Divendres Sant, es compliran sis mesos des que Junts va abandonar el Govern després que les bases del partit adoptessin una decisió tan dràstica en constatar l'incompliment de l'acord de govern que va fer president de la Generalitat Pere Aragonès. Era, així, el segon i últim soci d'investidura que trencava amb ERC i Aragonès, ja que uns mesos abans havia seguit el mateix camí de sortida la formació anticapitalista CUP, que en el Parlament està clarament instal·lada en l'oposició. D'aquesta manera es feia evident que el Govern tan sols disposa dels 33 diputats republicans, molt lluny de la majoria absoluta de 68 escons i dels 135 parlamentaris amb què compta la cambra.

Les dues forces polítiques que han protagonitzat en gran manera el moviment polític més rellevant a Europa en els últims deu anys, el procés independentista, es barallen avui com el gat i el ratolí, aprofitant cadascuna la més mínima escletxa que puguin trobar per recriminar-se l'una a l'altra. No es comporten com a adversàries sinó com a enemigues, deixant darrere seu una reguera de crispació i animadversió, que, sens dubte, costarà de recompondre en el futur immediat. L'independentisme, per exemple, no aborda les eleccions municipals del 28 de maig amb voluntat d'acord, sinó amb l'objectiu que el rival obtingui com menys alcaldies millor.

I el més noticiós, encara que no el més sorprenent, és que tant Esquerra com Junts es troben còmodes en aquesta posició d'adversaris. Es pot dir clarament que han guanyat els falcons als coloms. Hi ha dos exemples que il·lustren aquesta situació: per part d'Esquerra la manera tan agressiva com ha abordat des del principi el cas de Laura Borràs. I per part de Junts, el fet de deixar Aragonès sol cada vegada que els ha necessitat per a una votació important al Parlament.

He dit des de fa gairebé un any que Borràs s'havia d'apartar de la presidència del Parlament i de Junts per les irregularitats que havia comès. La sentència del TSJC és una barbaritat i tant és així que tractant-se d'un judici a un dirigent polític és el mateix tribunal el que sol·licita un indult de reducció de la pena de quatre i mig a dos anys de presó. Però les irregularitats en el fraccionament de contractes no són, com és ben sabut, una excepció sinó una pràctica bastant regular. Per què no hi entra la justícia, en tot plegat, són figues d'un altre paner. Però, insisteixo, Borràs ja havia d'haver deixat els dos càrrecs pel bé de Junts, cosa que hagués estat normal en una dirigent de militància política en un partit durant molts anys.

Una altra cosa és que ERC aprofiti el cas Borràs per disparar contra Junts assenyalant que el partit no hagi acabat amb la corrupció i hagi canviat les sigles però no les formes. Perquè és evident que l'actual Junts és el mateix amb el qual Esquerra compartia el Govern i aquestes acusacions no se sentien. Si fa uns anys es deia que els espais de Junts i Esquerra estaven condemnats a entendre's i així ho van fer des del 2012 fins al 2022, fins i tot amb una candidatura electoral conjunta, Junts pel Sí, el 2015, és probable que això estigui molt lluny de tornar a passar en el futur. Molt més del que avui es pugui arribar a pensar.