Costa d'entendre que una persona freda i calculadora com Soraya Sáenz de Santamaría, la totpoderosa exvicepresidenta del govern espanyol amb Mariano Rajoy i, sense cap dubte, la dona que ha detingut més poder a Espanya des de Carmen Polo de Franco, s'hagi deixat seduir, o alguna cosa encara pitjor, per una oferta d'un despatx d'advocats, per molt important que sigui. Que, a més, el bufet Cuatrecasas tingui la seva seu central a Barcelona no deixa de ser un amarg recordatori per a SSS: la política es practica a Madrid, la capital de l'Estat, però la iniciativa privada s'exerceix a Barcelona. Ja va succeir amb una altra pepera de categoria com Esperanza Aguirre, la lideressa, com li agradava ser coneguda, que en un moment determinat ho dominava tot a la Comunitat de Madrid i va acabar treballant per a Seeliger y Conde, l'empresa de caçatalents de Luis Conde.

Quan fa uns dies un molt bon amic em va comentar, com alguna cosa més que un rumor, aquesta possibilitat, he de reconèixer que no vaig donar cap pàbul al que deia. Com havia d'acceptar SSS una destinació com aquesta quan la seva aspiració continua sent liderar el PP i optar algun dia a la presidència del govern espanyol? Tot el poder que ostentava a la Moncloa, els secrets coneguts en funció del seu càrrec, els despatxos amb el CNI, que depenia d'ella i que li van donar una posició de preeminència a l'hora d'eliminar molts dels obstacles que se li posaven davant, acabarien al bagul dels records en el seu trànsit a la vida privada? No sé per quina raó quan, per exemple, vam saber al diari que Duran i Lleida aconseguia, a la fi, un consell important com el d'AENA era versemblant i això de Soraya no. Si bé és cert que després les coses es poden acabar explicant sempre com més convé i per a això sempre estan els llibres.

I Soraya tindrà moltes raons per al pas fet, però no per això deixa de ser un gran despropòsit. No té res a veure que sigui o no sigui legal, cosa que l'Oficina de Conflictes d'Interessos ha deixat meridianament clara malgrat que el cessament com a vicepresidenta aparegués al BOE del 2 de juny del 2018 i tan sols hagin transcorregut poc més de nou mesos. Però la legalitat i l'ètica no sempre van per camins paral·lels. Tampoc no és la primera vegada que es dona a la política espanyola un trànsit entre el sector públic i el privat i d'aquí, potser, l'escàs enrenou que hi ha hagut entre la classe política i l'ensinistrada premsa de paper que arriba cada dia als quioscos.

Una de les sentències atribuïdes a Juli Cèsar que han arribat fins als nostres dies resa que "la dona del Cèsar, a més de ser-ho, ho ha de semblar". Per això, sovint, és bo contraposar la legalitat davant l'ètica, encara que només sigui per preguntar-se on és el límit. No hauria de ser aquesta una qüestió exclusiva de debats filosòfics sinó també reputacional quan es tracta d'una personalitat pública que en nou mesos passa de defensar els interessos de l'Estat a enfrontar-s'hi i pledejar contra ell. Perquè es corre el risc que el final sigui el d'una legalitat sense ètica.