Ha tardat però ha arribat. A partir d'ara no es podrà dir que és un mantra de l'independentisme català: Espanya ja és al rànquing que elabora anualment la influent revista The Economist una democràcia defectuosa, havent perdut la condició que ostentava de democràcia plena. La pressió que ha d'haver exercit el govern espanyol —perquè a ningú no li agrada estar en aquesta posició i feia massa anys que Espanya s'apropava a l'abisme, però aconseguia superar aquesta situació en l'últim moment— ha d'haver estat enorme per altres precedents que es coneixen. Però aquesta vegada no ha estat suficient i fins a l'any vinent, quan es torni a publicar el rànquing, Espanya haurà de portar a la motxilla dels seus dèficits democràtics la valoració de The Economist; i la constatació que la justícia espanyola porta a la motxilla que du a l'esquena massa pedres i massa injustícies perquè sigui considerava equiparable a la dels països amb una democràcia plena.

Segurament, Espanya ha caigut al pou pel pes enorme que ha tingut la justícia en decisions tan diferents com la llei mordassa, la persecució dels artistes en el que eren situacions clarament de llibertat d'expressió, la prohibició dels debats parlamentaris sobre la unitat territorial o la monarquia i les desmesurades condemnes als presos polítics independentistes. O la situació en què es troben els membres del Govern que el 2017 es van exiliar i l'extradició dels quals ha anat reclamant el Tribunal Suprem a la justícia de diferents països i que, un darrere l'altre, han anat rebutjant. Des de Bèlgica, que va ser la primera, fins a Alemanya, Suïssa, França, Holanda i també Itàlia. Cap país ni de la Unió Europea ni de la resta del continent no ha cedit davant el Suprem, han mantingut la seva condició de ciutadans amb llibertat de moviments davant l'enuig dels tribunals espanyols i dels altaveus mediàtics que els acompanyen.

És una victòria significativa, ja que The Economist no pot ser vist com un mitjà que sintonitzi amb les demandes independentistes, en tot cas amb la necessitat d'un referèndum que dilucidi si són reals les demandes dels partits que defensen la independència com a guanyadors de totes les eleccions catalanes des que va arrencar el procés el 2012. Per entendre'ns, són contraris a la independència però d'una enorme pulcritud pel que fa als pronunciaments democràtics de la ciutadania. És molt normal que el govern espanyol no vulgui parlar del tema i fins i tot tendeixi a minimitzar l'impacte d'una notícia tan negativa. No deixa de ser curiós que Espanya hagi estat definida com una democràcia defectuosa amb un govern de PSOE i Unidas Podemos i que, en canvi, aconseguís esquivar aquesta qualificació amb els governs de Mariano Rajoy.

Això ve a demostrar dues coses: d'una banda, que ha quallat internacionalment la idea que Espanya té un problema greu amb la justícia quan els tribunals de la resta de països van per un camí diferent. La pelegrina idea que són ells els que van en direcció contrària té poca credibilitat internacional. La sentència del Tribunal General de la Unió Europea sobre el president Carles Puigdemont i la resta de consellers que van abandonar Catalunya i es van exiliar el 2017 i que s'espera al voltant dels mesos de maig a juny d'aquest any, pot ser el cop de gràcia final a l'etapa negra, negríssima, protagonitzada pels alts tribunals espanyols.

Però hi ha un segon factor igualment important: la falta de crèdit internacional a Espanya. No és que Biden defugi fins ara les reunions amb Pedro Sánchez i fins i tot esquivi la foto als passadissos, és que la seva participació en els conflictes internacionals o en les decisions multilaterals és políticament molt menor. La Moncloa ho intenta i és probable que algun dia aconsegueixi que els inexistents brots verds donin algun resultat. Però només fa falta estar una mica atent a les cancelleries amb seu a Madrid o al que es cou a Brussel·les o Berlín per veure que la capacitat d'influència és parella a la que tenen els partits independentistes a la política espanyola. Res de res.