Euskadi ha viscut molt bé aquests últims anys. No és una queixa, és una constatació. Ha sabut aprofitar els diputats del PNB al Congrés dels Diputats per esprémer al màxim la necessitat que tenia el Partit Popular de la seva insuficient majoria parlamentària. L'ànima pragmàtica del PNB ha guanyat totes les batalles davant la mirada més idíl·lica però també més ambiciosa de l'independentisme català. No ens enganyem: el punt de partida d'un moviment i un altre era diferent. L'independentisme basc jugava amb dos vectors, si es vol, complementaris. Tancar l'etapa d'ETA sense cap possible marxa enrere i reforçar la seva privilegiada posició econòmica davant la resta d'autonomies espanyoles. Cal dir que en les dues coses el resultat ha estat molt positiu.

En canvi, l'independentisme català en el mateix període tenia dos objectius: un pacte fiscal amb Espanya i un referèndum d'independència acordat. En els dos ha fracassat, si bé la consulta la va fer, com és sabut, unilateralment i també la proclamació d'independència en el Parlament. Tanmateix, Euskadi i Catalunya comparteixen, més enllà dels èxits d'uns i els fracassos d'altres, una cosa: el nul reconeixement a les seves identitats nacionals i el seu dret a l'autodeterminació. La pregunta és: s'hi pot renunciar?

La celebració aquest diumenge d'una cadena humana de 202 quilòmetres que ha unit Sant Sebastià, Bilbao i Vitòria pel dret a decidir, i en la qual han participat unes 100.000 persones, recorda molt la Via Catalana cap a la independència que, el 2013, va unir els 400 quilòmetres de nord a sud del país i en la qual van participar més d'1,6 milions de persones. La plataforma Gure Esku Dago (El futur està a les nostres mans) és l'equivalent a l'Assemblea Nacional de Catalunya (ANC).

En un moment en què el govern de Pedro Sánchez acaba de prendre possessió i tots els seus esforços estan destinats a enquistar el problema de Catalunya amb la seva oposició rotunda al referèndum, el moviment basc és esperançador. Perquè pocs dies després de guanyar la moció de censura, i un cop superat l'empatx emocional d'aquells que creien que el canvi podia ser real, comença a veure's que molt poques coses es modificaran més enllà de l'estètica i d'algunes concessions per anar tirant.

I, mentre escric, sento de fons el ministre Borrell assegurant que Catalunya està al caire d'un enfrontament civil. El bomber piròman ha parlat. Era necessari donar suport a un govern amb un ministre així?