Hi ha dues maneres ben diferents de posar-se a escriure una necrològica: a partir del coneixement directe de la persona que ens ha deixat, d'anècdotes o episodis viscuts al llarg dels anys, o partint d'un saber indirecte, fruit de la lectura sempre parcial de la bibliografia que pugui existir, de les entrevistes que hagués ofert o d'intervencions públiques. A Marta Ferrusola Lladós, morta aquest dilluns a l'edat de 89 anys, esposa del president Jordi Pujol, amb el qual es va casar el 1956, mare dels set fills del matrimoni, la vaig conèixer en els anys setanta, a Premià de Dalt, al Maresme, on la família solia passar una part de l'estiu, a més de Queralbs, al Pirineu. Va ser just quan el seu marit havia fet el primer pas per anar deixant Banca Catalana i dedicar-se a la política. No era difícil adonar-se des del primer moment que era la matriarca de la família i que era una dona de caràcter. Avui es diria, segurament, de molt temperament. Aquella trobada i moltes altres posteriors, ella com a dona omnipresent del president de la Generalitat i jo com a periodista d'informació política, em van permetre traçar un perfil molt més complet de Ferrusola: profundament catalanista, molt religiosa, conservadora i tradicionalista, disciplinada, exigent, astuta, política, intuïtiva i activista.

La crítica més àcida contra el pujolisme la va triar ja fa molts anys com la diana preferida a la qual es dirigien tots els dards. L'havia assenyalat ja als anys vuitanta, molt temps abans de les acusacions de corrupció que es van produir contra el president Jordi Pujol i la seva família, enmig d'una implacable persecució judicial i de les quals no sabem encara què hi ha de cert, i sí que respon a un muntatge policial per desbaratar el moviment independentista. Aquell protagonisme ubic, ocupant un paper inexistent de primera dama, molestava especialment l'esquerra catalana, mentre la greixada maquinària pujolista continuava guanyant una elecció rere l'altra. Fos com fos, Ferrusola va quedar de seguida encasellada per una part important de l'opinió pública com la implacable Marta. Una cosa que, en el fons, no era cap altra cosa, per a molts, que un intent de rescatar Pujol de les flamarades que pretenien acabar amb la persona i la seva ingent obra política. Un Alzheimer detectat el juny de 2019 ha fet molt més suportables els seus últims anys de vida, malgrat la malaltia, i ha rebaixat l'impacte del fet de ser la diana a la qual anaven dirigits tots els dards.

De Ferrusola, aquestes últimes hores, se n'han fet molts retrats viciats que són més una caricatura del personatge que una aproximació a la realitat

Ferrusola formava part d'una generació en què algunes poques dones de mandataris en actiu eren profusament conegudes pels seus cognoms a l'opinió pública. A Catalunya, com ella, tan sols Diana Garrigosa, l'esposa, també morta, del president Pasqual Maragall, havia estat capaç de creuar el llistó del coneixement massiu. De la resta de dones dels altres presidents de la Generalitat que hi ha hagut des de 1980, potser només va traspassar també aquesta difusa frontera Helena Rakòsnik, esposa del 129 president de la Generalitat, Artur Mas. A Espanya ha passat una cosa semblant, i llevat d'Ana Botella, dona de José María Aznar, i ara més recentment amb Begoña Gómez, esposa de Pedro Sánchez, i per raons molt diferents, els seus noms han quedat en l'anonimat. De fet, a Queralbs, Pujol és conegut com "l'home de la Marta".

De Ferrusola, aquestes últimes hores, se n'han fet molts retrats viciats que són més una caricatura del personatge que una aproximació a la realitat. En molts casos, de declaracions que havia fet fa diverses dècades i que han estat passades i analitzades pel tamís d'haver estat efectuades per un mandatari polític i no per una mestressa de casa, explosiva i influent, i que no tenia la cotilla de la prudència d'un home públic. Va ser decisiva en les sis victòries electorals de Jordi Pujol, que el van convertir en un president longeu i un governant imbatible entre 1980 i 2003, quan va donar pas a Artur Mas. També va jugar un paper actiu en desacords transcendents a la història del país, com el de Jordi Pujol i Miquel Roca, el món convergent i el socialista o el d'un cert espai empresarial català amb el llavors president. Era en aquest punt on Ferrusola emergia com la guardiana del pujolisme, sense matisos, inflexible i catalanista de pedra picada.