Quan Joe Biden va arrabassar la presidència dels Estats Units a Donald Trump es va produir una lògica atmosfera de tranquil·litat a les cancelleries del món occidental ja que el republicà s'havia convertit en un personatge inquietant per a la pau mundial. S'hi va sumar la seva actitud a l'hora de liderar la lluita per la vacunació contra la covid als EUA i la ràpida expansió de la malaltia, que va situar el país nordamericà en molt poc temps al capdavant del nombre de víctimes mortals per milió d'habitants. Això va propulsar la victòria de Biden i, al final, el coronavirus es va imposar clarament a l'economia, que era la gran basa de Trump per quedar-se quatre anys més a la Casa Blanca.

Aquest 3 de novembre ha fet un any d'aquelles eleccions i el balanç de Biden no pot ser més pobre i desolador com s'ha pogut constatar en la reunions d'aquest cap de setmana en el G-20 o en la cimera sobre el clima de Glasgow. A punt de complir 79 anys, sembla incapaç de ser el president que lideri la resposta als principals desafiaments globals i el seu prestigi es perd a les enquestes que s'han publicat coincidint amb el primer aniversari del seu mandat. Hi apareix com el tercer president més impopular de l'era moderna amb el 43% de ciutadans que l'aproven i el 51% que el suspenen. Només el mateix Trump (39% d'aprovació) i Gerald Ford (38%) van tenir unes taxes més baixes d'aprovació en els primers dotze mesos des de la seva elecció.

Hi ha molts factors que han debilitat Biden. Des de les incerteses econòmiques als repunts en l'expansió de la pandèmia però cap no ha tingut l'efecte devastador de la sortida precipitada de les tropes dels EUA de l'Afganistan el mes d'agost passat. Les classes mitjanes americanes van viure traumàticament aquella fugida ja que els va recordar a molts d'ells la guerra del Vietnam i fins i tot ara el president nordamericà no ha estat capaç d'embastar un discurs capaç de trencar o reconduir aquest sentiment. El resultat ha estat un lideratge debilitat que s'ha creuat en el temps amb un enfortit Vladímir Putin i amb el setè president de la República Popular China, Xi Jinping, capaços de plantejar aliances estratègiques.

Tot això no són bones notícies, sobretot en un moment en què l'escapçada Europa perdrà ben aviat l'únic referent internacional de pes, la cancellera alemanya, Angela Merkel, una vegada es formalitzi l'acord dels guanyadors socialdemòcrates amb els verds i els liberals. Aquests buits deixen Occident clarament desarmat davant de reptes que s'aniran plantejant en els propers anys com la pujada dels preus energètics i la seva inestabilitat creixent -el debat sobre una gran apagada futura està avui dia en boca de diversos governs europeus-, i les aliances per al comerç global amb una cooperació econòmica clarament favorable per a ambdós.

En aquest context, els Estats Units estan perdent a passos de gegant la seva hegemonia i l'ordre mundial que hem conegut qui sap si, potser, s'allunya d'una manera irreversible.