La confirmació de la Fiscalia que el seu màxim representant, el fiscal general de l'Estat, Álvaro García Ortiz, havia esborrat personalment els missatges continguts al seu telèfon mòbil entre el 8 i el 14 de març passats, els dies considerats clau per a la presumpta filtració dels mails sobre l'empresari Alberto González Amador, parella de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, són una autèntica bomba de rellotgeria. És cert que era una deducció òbvia, després de l'informe de la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil, que assenyalava que havien trobat zero missatges en aquestes dates, en qualsevol mena de missatgeria. Disposés de WhatsApp, Telegram, Messenger o qui sap si d'altres de més privacitat, com Signal. Res. És aquella setmana crucial en què el Tribunal Suprem estudia el paper del fiscal general d'Estat com a divulgador d'un secret que havia de quedar custodiat, en nom de la privacitat de la parella de Díaz Ayuso, i va arribar a la Moncloa d'alguna manera il·lícita.
Es miri com es miri, és bastant obvi que un esborrament d'un mòbil ―parlem, a més a més, d'una persona que sap perfectament pels seus coneixements professionals que es crearia una presumpció de culpabilitat―, reforça els indicis de culpa contra qui ho fa. Molt més, sense prendre cap precaució jurídica, com hagués pogut ser, per exemple, declarar-ho quan li van confiscar el telèfon. Assenyalar que hi havia un protocol d'esborrament i haver-ho fet constar a l'acta de buidatge. Més que res com a avís, primer, i com a coartada, després. No va fer res d'això i ara és difícil no sostreure's a la idea que ho va fer per amagar proves que constitueixen un indici de criminalitat. En aquest sentit, l'espectacle de Pedro Sánchez demanant explicacions a aquells que havien assenyalat el fiscal general de l'Estat no és més que una cortina de fum que pretén generar confusió i mobilitzar els seus afins, oblidant que la majoria de les vegades una veritat a mitges acaba sent, tard o d'hora, una mentida.
El fiscal García Ortiz hauria d'haver dimitit immediatament, una vegada el Suprem va acordar obrir una causa contra ell
Des del primer moment, he pensat que Álvaro García Ortiz hauria hagut de dimitir immediatament, una vegada la Sala Penal del Suprem havia acordat per unanimitat obrir una causa contra ell per un presumpte delicte, segons deia, de "revelació de secrets en relació amb la difusió de dades relatives a una investigació per delictes de defraudació tributària i falsedat documental contra un particular". Va ser una decisió adoptada per unanimitat de la sala, que estava formada per noms de carrera llustrosa i que a Catalunya hem arribat a conèixer bé, i que ens porten més d'un record, com els magistrats Manuel Marchena (president), Juan Ramón Berdugo, Antonio del Moral, Susana Polo (ponent) i Carmen Lamela. És clar que pot ser innocent, això s'acabarà sabent al final de la causa oberta. Però atès el càrrec que ocupa García Ortiz i formant part de l'entramat judicial, hauria de ser el primer a donar exemple de la pulcritud de la justícia a Espanya. Entre altres coses, perquè no es produïssin situacions estridents com que els 79 integrants de la 62a promoció de la carrera fiscal juressin o prometessin dimecres passat els seus càrrecs en un acte presidit per García Ortiz a la Real Academia de la Lengua Española.
Una última reflexió: un fiscal general sota sospita és una cosa que no hauria d'interessar ni al mateix govern de Pedro Sánchez. Propagar que és una víctima política des del Consell de Ministres acaba sent una caldera de pressió i una deslegitimació de la justícia a Espanya. Dir-ho, a més a més, quan tens innombrables causes personals i polítiques obertes, després d'haver-se vanagloriat orgullosament del contrari durant anys davant totes les institucions europees per deslegitimar les protestes dels independentistes catalans, se't gira en contra. I és fàcil trobar declaracions d'aquests últims anys de Pedro Sánchez, òbviament abans que la seva cadira a la Moncloa depengués de Carles Puigdemont, amb frases com aquestes, pronunciades després de la detenció del president català a Sardenya, el 2021: "El meu respecte a tots els procediments judicials que s'obrin i, en segon lloc, vull dir que el que és evident és que Carles Puigdemont el que ha de fer és comparèixer i sotmetre's davant la justícia espanyola". Cal suposar que això també serveix per a Sánchez, oi?