Els electors catalans han apostat de nou per la complexitat amb set idees força aquest 14 de febrer: per primera vegada, més del 50% de vots independentistes, una fita que feia diversos comicis que es perseguia i que finalment s'ha aconseguit; Esquerra Republicana (33 escons) per davant de Junts per Catalunya (32 escons) i la CUP (9 escons) novament imprescindible si es vol formar un govern independentista i que elevaria la seva majoria a 74 diputats dels 135 escons del Parlament; Pere Aragonès amb totes les opcions per ser el primer president de la Generalitat d'ERC des de la República; una victòria pírrica del PSC (33 escons) que, en bona lògica, deixarà els socialistes com a primer partit de l'oposició, res més que una repetició del que va passar el 2017 amb Ciutadans; la preocupant irrupció de Vox a la Cambra catalana amb 11 escons i col·locant-se com a quarta força política en la seva primera convocatòria; la patacada de Ciutadans i PP amb 6 i 3 escons, que passen a ser forces testimonials; i el PDeCAT es queda fora del Parlament i els seus 75.000 vots es perden riu avall, una notícia que farà que més d'un s'estiri els cabells.

A partir d'aquesta anàlisi de les dades s'obren dies i setmanes difícils per tancar un acord de Govern i és a Esquerra Republicana a qui li correspon fixar les regles de joc en un tauler polític com el català, en el qual res no és exactament com sembla i tot és més difícil del que aparenta: amb qui vol governar Pere Aragonés?,  ¿quines concessions està disposat a fer per assegurar-se un govern estable i què farà si la seva aposta durant la campanya d'integrar-hi Junts i els comuns no fructifica, com sembla més que probable? I la que pot acabar sent la qüestió més important: quin és el full de ruta que s'obre a partir d'ara a la política catalana? I, finalment, per fer què, en els propers quatre anys?

Durant els propers dies estarem sotmesos a més d'una amenaça de repetició electoral si els partits independentistes no són capaços de parlar i sincerar-se, una cosa que en els últims tres anys, òbviament, no ha succeït. I, segurament, una part de l'abstenció del seu electorat cal trobar-la aquí, més que en la pandèmia. És possible que molts partits vegin l'al·licient d'una repetició electoral després de l'estiu. Això es veurà en els propers dies, en què, sens dubte, assistirem a aquells moments de tensió i dramatisme que són tan propis de la política catalana. Confiem que l'espectacle duri el menys possible, es tanqui un acord de govern entre els partits independentistes i es posin a treballar per encarar el conflicte català mirant-lo de cara.

El 50% dels vots independentistes envia un missatge important a la comunitat internacional, ja que una de les peticions que s'havien fet reiteradament s'ha aconseguit. Ja hi ha més catalans independentistes que no independentistes i Catalunya s'ha guanyat novament el dret a un referèndum acordat amb l'Estat. Aquesta ha de ser la principal condició, juntament amb una llei d'amnistia, per a una possible taula de diàleg. Cada elecció obre un temps nou, però és obvi que no podrà esperar indefinidament i desaprofitar el 50% assolit a les urnes. Esquerra tindrà la responsabilitat més gran a partir d'ara, ja que l'ha guanyat a les urnes. Adquireix així una responsabilitat política que mai no ha tingut i la història li dona una oportunitat per deixar el seu segell des de la més alta magistratura de les institucions catalanes i avançar amb pas ferm cap a la república catalana. El comptador post 14-F s'ha engegat.