En complir-se un any del Govern presidit per Pere Aragonès, la puntuació que rep l'executiu català és del 4,55 i només l'aproven els votants d'Esquerra, Junts i la CUP. La confiança en el president de la Generalitat és poca o cap per a més del 50% dels catalans i només el 16,4% hi tenen molta o bastant. Aquesta és una de les dades publicades aquest dilluns per El Nacional a partir d'una enquesta que per a aquest diari ha realitzat l'Institut Feedback, que dirigeix el professor Jordi Sauret. Les desavinences entre els socis, la falta d'una agenda política clara en clau catalana, el pobre perfil en la política espanyola, l'absència de resposta davant dels atacs a la llengua i, en resum, una política borrosa i, en moltes ocasions, sense rumb aparent, ha acabat passant factura i, amb això, sent possible una eventualitat que fins ara sempre s'havia descartat: l'independentisme podria perdre les pròximes eleccions catalanes.

Perquè qui sí que aprofita la situació política és el PSC, que està en condicions d'ampliar els resultats que va obtenir fa un any, a més de veure's beneficiats els comuns. La política de Salvador Illa dona fruits i el seu paper de cap de l'oposició rep una valoració raonable tant pels votants d'Esquerra com d'En Comú Podem, per sobre del 4. Un suspens, certament, però ja no es dona aquella posició tan marcada de blocs a l'hora de valorar un polític i situacions com la del CatalanGate, l'espionatge massiu il·legal practicat amb el programari Pegasus i que ha tingut el govern de Pedro Sánchez a la diana no han deteriorat la imatge d'Illa.

És cert que un any de legislatura és poc temps per donar moltes coses per definitives i una enquesta és la foto d'un moment concret. Però sí que marca tendències i són aquestes les que han de preocupar els partits que, de vegades, semblen més obsessionats a satisfer els seus militants més actius —per definició, el nucli més bel·ligerant de la militància sempre està més polititzat i és més radical cap a un costat o un altre— que al conjunt dels seus votants, sempre més permeables i desitjosos que es faci política i se surti de la frontera partidista. A hores d'ara, és poc discutible que els partits independentistes han caigut en una teranyina de la qual no saben com sortir per marcar l'agenda política.

I el que succeeix és justament el contrari. L'agenda política a Catalunya la marca la justícia espanyola, l'espionatge de l'Estat, la persecució policial, el CatalanGate o Villarejo. Tota aquesta trama, lluny de perdre força ha ocupat tot l'espai mediàtic i ha deixat l'executiu català amb una agenda de temes a gestionar, en general, molt poc apassionants. Entre els que no saben com revertir aquesta dinàmica i els que no volen revertir-la només s'obre pas la confrontació partidista i la guerra fratricida per millorar posicions. Poques vegades és el país el que surt beneficiat. Aquest cap de setmana, per exemple, l'entrevista que ha concedit l'excomissari Villarejo al programa FAQS de TV3 ha estat demolidora per les acusacions que ha formulat i per la descarnada explicació que ha fet de com l'estat espanyol ha actuat contra Catalunya.

És cert que Villarejo és un delinqüent. Però ha estat en moltes operacions de l'Estat contra Catalunya i fins fa quatre dies els ministres de l'Interior recorrien a ell amb ardor, encara que fos ardor patriòtic. No sé quant és veritat de totes les denúncies que ha fet a FAQS, però encara que només ho fos una petita part ja seria suficient per desencadenar una crisi d'Estat. Això en un Estat democràtic normal, no a Espanya, on s'ha normalitzat que contra l'independentisme tot s'hi val. Si tot està, com ell diu, a les seves llibretes, que estan sota protecció judicial, el més normal és que es poguessin desclassificar per aportar llum sobre allò que l'excomissari ha declarat. El contrari només presenta un Estat a la defensiva i sospitós de totes les acusacions.