La reunió feta aquest dilluns a Brussel·les entre Carles Puigdemont i Yolanda Díaz suposa, de facto, el reconeixement de la legitimitat per part del govern espanyol del president a l'exili des de finals d'octubre del 2017. El fet que la número tres de l'Executiu espanyol —darrere de Pedro Sánchez i de la vicepresidenta primera, Nadia Calviño— hagi viatjat expressament a la capital comunitària, hagi publicitat la visita i s'hagi reunit durant més de tres hores al Parlament Europeu amb qui, fins fa tan sols unes setmanes, era definit des del mateix faristol del Consell de Ministres com un pròfug de la justícia espanyola; i, finalment, que la primera trobada pública, poc abans que es compleixin sis anys de l'exili de Puigdemont, amb un membre del govern espanyol ho sigui amb qui ostenta el rang de vicepresidenta segona suposa una cadena de gestos i un salt indiscutible respecte a allò que hem vist aquests últims anys.

És obvi que han desaparegut de cop tots els discursos i acusacions i ara es treballa per desdir-se del que s'ha dit des de les instàncies oficials. Veurem com justifica el govern espanyol o com fa compatible —i explicable a les cancelleries europees— la seva posició extrema al Parlament Europeu en qüestions com la immunitat de Puigdemont o les peticions d'extradició plantejades per Llarena ara que li reconeix la seva legitimitat i, per extensió, la situació d'exiliat. L'aritmètica política al Congrés dels Diputats ha provocat una situació diabòlica des de la mateixa nit de les eleccions del 23 de juliol, en recaure la governabilitat d'Espanya molt fonamentalment en Junts per Catalunya. El PNB, Bildu i Esquerra també hi tenen molt a dir, però la seva posició política en els últims quatre anys els converteix en socis o aliats més fàcils per a Pedro Sánchez i, per això, totes les mirades estan fixades a Waterloo i, per extensió, a Bèlgica. La dreta espanyola desbarra davant del diàleg entre Puigdemont i el govern espanyol, mentre prova de justificar la seva pròxima trobada amb Junts com una cosa normal. Són els límits de la política maldestra del Partit Popular.

Les negociacions per a la investidura de Sánchez potser no han començat i encara som a la fase prèvia de les converses i del diàleg. El mateix Puigdemont s'ha limitat a parlar de diàleg i de relacions polítiques entre formacions de diferents ideologies i a ironitzar que aquesta hauria de ser una situació de normalitat democràtica a la Unió Europea. Però tot apunta que el tret de sortida per a la continuïtat de Sánchez a la Moncloa ja s'ha donat. De fet, encara que la trobada va ser qualificada de cordial per ambdues parts, tothom sap que Yolanda Díaz és simplement una facilitadora de l'acord i que les negociacions pròpiament dites hauran de ser amb el PSOE i, en un moment o un altre, amb Pedro Sánchez. Si no, la investidura quedarà penjada, en l'aire, i no s'arribarà a materialitzar. És normal que la formació de la vicepresidenta, Sumar, cerqui un lloc en la negociació i, a més, que una persona ben valorada a Waterloo com Jaume Asens —també present en la reunió, igual que el també conseller exiliat Toni Comín— tingui el seu recorregut en aquest context tan complex.

Amb tots els ulls posats en la conferència de Puigdemont aquest dimarts a Brussel·les i les seves possibles condicions per a la investidura de Sánchez, Yolanda Díaz ha aconseguit hàbilment colar-se en l'escena. Al final, el que havia de ser una conferència de partit, ja que inaugura les jornades interparlamentàries de Junts per Catalunya —Parlament, Congrés, Senat i Parlament Europeu—, que se celebren cada any a Brussel·les, atesa la situació política del president, s'ha convertit en un acte de molt més calat polític i hi assistiran, inusualment, a més d'altres membres del partit, delegacions d'Esquerra Republicana i de la CUP. La presència de dos diputats d'ERC a Madrid és especialment important i es produeix després que el 21 d'agost passat a Prada de Conflent i amb motiu del cinquantè aniversari de la mort del músic Pau Casals, el president Pere Aragonès li plantegés a Carles Puigdemont una estratègia conjunta a Madrid i aquest últim la descartés en aquests moments al·legant estratègies diferents.

Avui dimarts, a la capital comunitària, em temo que el president exiliat, més que fixar les seves condicions per a la investidura, voldrà establir-ne la metodologia. Una evolució de la situació que ja es va viure el passat 17 d'agost quan per aprovar la presidència del Congrés per a la socialista Francina Armengol va exigir que el català fos llengua oficial a les institucions europees i que el ministre d'Exteriors, José Manuel Albares, ho sol·licités per escrit al Consell de la Unió Europea. Així, només amb l'escrit i el segell d'entrada que validava el compromís polític assolit es va donar llum verda a Armengol. Doncs bé: a més d'una voluntat real d'acord per part del PSOE —que ja veurem si existeix o prefereix anar a noves eleccions el 14 de gener—, la investidura ha de tenir una metodologia que inclogui la verificació d'allò que s'acordi.