L'eliminació de l'Atlètic de Madrid dels quarts de final de la Champions League pel Manchester City que entrena Pep Guardiola ha tret de polleguera tots aquells españolazos ―en expressió encertada encara que mal utilitzada un dia pel diputat popular Alejando Fernández al Parlament― que no suporten els èxits del tècnic català, la fèrria defensa de la seva ideologia independentista, la seva desacomplexada manera de viure els triomfs i la consideració indiscutida de millor entrenador de futbol del món. Arriba a les semifinals de la màxima competició europea de futbol per novena ocasió, i és així el primer entrenador amb aquest llorejat palmarès, superant les vuit del portuguès Mourinho i de l'italià Carlo Ancelotti, ja que ho ha fet en tres ocasions amb cada un dels seus últims equips, Futbol Club Barcelona, Bayern de Munic i, aquests últims anys, el Manchester City.

Cou a Madrid, és clar. I els últims minuts del Wanda Metropolitano entonant "Pep Guardiola, fill de puta" eren una barreja d'impotència al terreny de joc i de la Catalunya que no toleren. No han perdonat aquell Guardiola amb el llaç groc oferint conferències de premsa en acabar un partit de la Premier League. I si, a més, el rival que l'espera en semifinals és el Reial Madrid, tot l'ambient en contra de l'entrenador català puja un esglaó, ja que, de nou, Guardiola pot barrar el pas als blancs a una nova final. Ningú com la premsa ultra de Madrid, que posseeix la majoria de les capçaleres de paper, fins i tot la d'aquell diari El Mundo que temps enrere jugava a ser un diari simplement de dretes, per escalfar l'ambient contra l'entrenador de Santpedor.

Jo no sé si Guardiola guanyarà o no la Champions League aquesta temporada. És probable que sigui així, però al món del futbol que entri o no una pilota a la porteria és una situació totalment diferent. L'avalen clarament els seus enfrontaments directes amb el Madrid quan entrenava el Barcelona per passar a la final del 28 de maig en el Parc dels Prínceps de París. Dels quinze partits en què s'hi va enfrontar en va guanyar nou, en quatre va empatar i tan sols va perdre en dos enfrontaments directes. Tampoc no va conèixer la derrota al Bernabéu durant aquells anys amb cinc victòries i dos empats. Sap el que és la por escènica i la pressió d'un estadi, amb el Madrid amb el factor camp a favor en la volta de semifinals.

Però als guardiolistes, que volem que guanyi sempre que no s'enfronta al Barça, passi el que passi, no ens canviarà la idea que Pep és el millor entrenador de futbol en l'actualitat i l'home que ha revolucionat l'esport amb plantejaments molt més moderns. Però, a més d'això, Guardiola representa aquesta Catalunya triomfadora, que mai no abaixa el cap, que sap fer front a la bilis de la catalanofòbia i a tota la ràbia que desprenen des de l'excel·lència i que supera la mediocritat amb valors i que mai, mai, no passa per l'adreçador. Aquesta és la victòria que a molts ens agrada compartir.