La decisió dels promotors de l'Hermitage a Barcelona de plegar veles i emportar-se la franquícia del cèlebre museu de Sant Petersburg a un altre lloc de l'Estat hauria d'obrir una reflexió profunda de tots aquells que, més enllà d'aquest projecte en concret, viuen cada vegada amb més incomoditat com s'està instal·lant entre una part molt important de la classe política en general el discurs del no a tot com a resposta a les iniciatives que es proposen. Els temps han canviat, certament, i és obvi que moltes coses no s'han de fer de la mateixa manera. Però aquest no és el debat, que està molt assumit per tothom. La qüestió és: no s'han de fer de la mateixa manera o no s'han de fer?

Al final, el Museu Hermitage és una anècdota dins de les oportunitats que està perdent la capital de Catalunya i el país en general. Hem defensat que tenia més avantatges que l'Hermitage es quedés a Barcelona que, al contrari, optés per abandonar el projecte i se n'anés a un altre lloc. No tant, òbviament, perquè millorés d'una manera substancial l'oferta cultural de Barcelona sinó perquè, en general, allà on és suma més que resta. Això era suficient per no posar permanentment pals a les rodes del projecte per part de les autoritats municipals. La crisi de la covid unida a la crisi econòmica ha deixat molt a la vista les insuficiències d'una ciutat que necessita el turisme i els salons que organitza la Fira perquè el motor del creixement econòmic no quedi gripat, com així ha succeït.

La ciutat és, aparentment, més dels barcelonins, però els preus no són assequibles perquè puguin comprar o llogar un habitatge. La ciutat és bruta, és perillosa, les traves administratives alenteixen el creixement, està paralitzada. No hi ha projectes en marxa. La Barcelona de Colau és molt lluny de la Barcelona de Trias. La cultura del no està guanyant la batalla per incompareixença dels que obertament pensen el contrari. És un mal general del país, segurament, i de l'absència de lideratges omnipresents. Avui cada polític fa els seus comptes del que pot guanyar i perdre no a mitjà termini sinó en l'instant següent, ja que la immediatesa ha escurçat el temps i l'èxit o el fracàs, que abans arribava en setmanes o mesos, ara ve en hores o dies. Potser per això, davant de tal acceleració dels temps, avui es juga a no perdre més que a guanyar.

Els partits que ocupen la centralitat o que hi aspiren no és raonable que siguin arrossegats a posicions més pròpies de partits minoritaris simplement per acomplexament i incapacitat de construir un discurs alternatiu. Així, el país lluny d'avançar es converteix en un teatret en què la disputa, les declaracions i les picabaralles dominen el dia a dia mentre dels grans projectes i de les oportunitats per escalar posicions no se n'ocupa ningú. Propi d'un país seriós seria un debat profund sobre els Jocs Olímpics d'hivern que la Generalitat ha reclamat per a una candidatura, el 2030, Barcelona-Pirineu.

Es pot estar a favor o en contra dels Jocs, però els partits estan obligats a expressar la seva posició i la Generalitat a donar a conèixer el dossier que ha preparat, quines inversions planteja, quines infraestructures es realitzaran, si té un cost econòmic o no per a la Generalitat, el paper d'Aragó, els avantatges de la marca Pirineu en un mercat mundial i tantes altres coses. En definitiva, sortir de la zona de confort en la que es troben, perquè no fos cas que en la consulta rebin una rebolcada de la ciutadania. Perquè els detractors del projecte sí que defensen el seu no a cara descoberta i exposant els seus arguments. Ara només falta que compareguin els del sí perquè els ciutadans del Pirineu puguin prendre la millor decisió per a ells.