Caldrà reconèixer a l'exconseller Francesc Homs una interessant línia de defensa jurídica pel cas del 9-N que se substancia davant del Tribunal Suprem i que no deixa de ser una peça separada, en la seva condició d'aforat, del que es veu al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya contra l'expresident Artur Mas i les exconselleres Joana Ortega i Irene Rigau. L'argument d'Homs és el següent: si els quatre dirigents independentistes s'asseuen al banc dels acusats per desobeir una sentència del Tribunal Constitucional, què succeeix amb l'incompliment de les 26 sentències a favor de la Generalitat emeses pel mateix tribunal i que el govern espanyol tampoc no ha respectat? D'aquí la denúncia presentada davant de la Fiscalia contra el president Mariano Rajoy per desobeir a la pràctica les resolucions del TC i l'acusació de desobediència i prevaricació. És a dir, els mateixos delictes pels quals s'acusa Mas, Ortega, Homs i Rigau.

No sembla probable ni que sigui admesa a tràmit però el seu objectiu final potser tampoc no és aquest sinó posar en relleu la línia argumental dels acusats: que són perseguits per les seves idees i que hi ha un tracte desigual per part dels diferents estaments judicials des del TC, al Suprem o el TSJC i fins a la mateixa Fiscalia General de l'Estat. La confusa batalla que es presenta en aquest cas com a jurídica també ho és política -o és, sobretot, política- i mediàtica ja que són molts els fronts que hi ha oberts. Així, per exemple, si el cas Santi Vidal apareixia en l'epicentre de totes les batalles polítiques a Catalunya dijous passat i la CUP encara podia tombar aquell dia els pressupostos de la Generalitat, quaranta-vuit hores després va caure el sí als comptes de la Generalitat i l'afer Vidal ha tingut, ara per ara, un recorregut limitat i sense més damnificats que l'exsenador republicà.

És més, l'envit d'Homs que, d'altra banda, trenca, si existia, tot vincle entre la vella guàrdia del PDeCAT i el govern del PP, agafa el testimoni informatiu. O també, l'article que ha publicat The New York Times de la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, en una de les seves pàgines nobles del seu primer quadern i que porta per títol "Defensar la llibertat a Catalunya". És obvi que per més que el govern espanyol provi de sepultar la importància que es concedeix a l'estranger al procés català no està guanyant la batalla. Ni tampoc no és del grat de la diplomàcia espanyola que un càrrec electe com la presidenta del Parlament de Catalunya denunciï obertament com s'impedeix la llibertat d'expressió a la Cambra catalana o com es persegueixen els responsables independentistes i es judicialitza la política a Catalunya, que és la negativa més gran a abordar una negociació política. El NYT no pren partit, però en aquests moments el fet de poder-se explicar -cosa que no passa a Madrid- ja és una victòria en tota la regla.