Quan Miquel Iceta va començar a treballar al Palau de la Moncloa de la mà del llavors vicepresident Narcís Serra, l'actual president Pedro Sánchez, que l'ha nomenat aquest dimarts ministre de Política Territorial, tenia 18 anys. Iceta, en canvi, acabava de complir els 30 i, al cap de pocs mesos d'arribar Serra com a cuiner major de la Moncloa, un Reial decret publicat el 21 de juny de 1991 nomenava Miquel Iceta Llorens director del departament d'Anàlisi de Presidència del Govern. Començava així una trajectòria política ininterrompuda fins ara en què el ja nou ministre ha superat l'insuperable: sortir sense una rascada d'un govern esquitxat pels GAL i la corrupció, com va ser el del final d'un agònic Felipe González el 1996, reflotar un PSC que amenaçava de patir una més que probable absorció del PSOE en ple inici del procés sobiranista... i tornar a la Moncloa. Al mig, 30 anys, just la meitat de la seva vida entre partit, del qual és primer secretari, i Parlament, i sempre en la cuina dels pactes dels socialistes catalans.

Té amb Pedro Sánchez més d'una similitud biogràfica: ambdós són el que es pot considerar en l'argot polític dos supervivents ja que s'han espavilat al límit de l'abisme i sempre han sortit a la superfície. Una altra analogia és que ambdós han fet de la política una mica més que un ofici: la seva única professió. La tercera semblança d'Iceta no és amb Sánchez sinó amb el seu substitut a Catalunya, Salvador Illa. Com el tot just dimitit ministre de Sanitat, agafa una cartera d'aquelles que es podrien denominar maries, la de Política Territorial, que durant un any ha conduït Carolina Darias San Sebastián. Molt poca gent deu saber que aquesta canària ha estat ministra. Però la vida té coses curioses: a Illa li va esclatar la pandèmia, una cosa per a la qual ningú no està preparat i ell tampoc. O sigui, no se sap amb quina situació pot ser que Iceta se les hagi de veure com a ministre.

Més enllà del perfil del nou ministre, que és obvi que obté una recompensa de Sánchez per acceptar disciplinadament la substitució com a candidat a la presidència de la Generalitat, el veritable dilema, la veritable disjuntiva ètica, és si un servidor públic com és el ministre de Sanitat pot deixar el càrrec en ple pic de la pandèmia a Espanya perquè s'ha considerat que és qui està en millors condicions d'obtenir per al PSC un bon resultat electoral. Després ho aconseguirà o no però no ha estat cessat per la seva pèssima gestió -moments hi ha hagut aquests últims temps perquè així fos- sinó premiat més enllà de les desastroses dades que ofereix Espanya sobre la Covid-19 entre els països del seu entorn, liderant un rànquing amb les pitjors xifres.

Però Pedro Sánchez no ho veu així i, a cavall del que considera l'efecte Illa, el promociona per guanyar la Generalitat. És legítim. Però és ètic? Els interessos de partit per sobre dels interessos dels ciutadans? El partit per sobre del govern? No sembla el més honest ni tampoc el més patriòtic sinó una acció curtterminista tan pròpia de la seva presidència en què no hi ha més interès a sobre de la taula que el seu particular. Com no hi ha acord que sigui capaç de complir, cavalcant sobre l'engany permanent als seus socis, aliats o interlocutors, amb una frivolitat desconeguda. I això que un en política de vegades pot arribar a pensar que ho ha vist tot. Però del nivell de violació d'un acord com el de la taula de diàleg amb Catalunya hi ha pocs precedents.

Però bé, fins ara res no li ha passat factura. Veurem si en les eleccions del 14 de febrer, Sánchez, Iceta i Illa s'han tret el 155 que porten a la seva esquena i el seu alineament amb la supressió de l'autonomia catalana l'octubre de 2017. O, al contrari, això ja forma part del passat.