Salvador Illa ha superat, si utilitzem l'argot del ciclisme, els tres ports de muntanya que tenia al davant després del 12 de maig, quan va guanyar les eleccions catalanes, i ara, en baixada, s'afanya a arribar vencedor a la meta. Primer, va tancar un preacord amb la comissió negociadora d'Esquerra; després, el partit actualment encapçalat per Marta Rovira va donar el sí després d'una executiva complexa i, finalment, les bases republicanes han ratificat el preacord en una votació important en què ha participat més del 77% de la militància i que s'ha saldat amb un 53,5% de 'sí' i el 44,8% de 'no'. Una diferència que s'acosta als nou punts i, en conseqüència, molt clara a favor que Illa sigui el 133è president de la Generalitat. El procés, a partir d'ara, serà molt ràpid i el primer secretari del PSC tindrà el debat d'investidura, segurament, dimecres vinent.

El resultat de la votació reflecteix d'una manera indiscutible el malestar al si de l'organització per la gestió dels últims temps. Només així és comprensible que la intensa campanya de l'executiva en defensa del 'sí' hagi recollit tan sols un 53,5%. Sobretot quan al 'no' li ha mancat un cap visible que el liderés, cosa imprescindible —com tothom sap— per assolir qualsevol objectiu. Des d'aquest punt de vista, el nombre de vots contraris és molt meritori i la direcció republicana l'hauria de fer servir per accentuar el control d'un pacte polític el compliment del qual —tothom ho sap a hores d'ara— serà molt difícil.

La direcció d'ERC hauria de fer servir el 'no' per accentuar el control del pacte i el seu compliment, que serà molt difícil

En vista del calendari que s'albira a l'horitzó, i que permet pensar que entre el 10 i el 15 d'agost Salvador Illa ja pot haver pres possessió de la presidència de la Generalitat, i fins i tot haver nomenat el seu primer govern, el raonable seria que Esquerra Republicana avancés substancialment el congrés del partit previst per al 30 de novembre i el situés, fins i tot, al mes de setembre. No hi ha raons de pes per no fer-ho així i tancar la inestabilitat que sempre representa una direcció en funcions. Sobretot, quan les decisions que hauran d'anar adoptant tindran, lògicament, una mirada molt més de futur que de passat.

Quan s'anunciï, dilluns vinent, la data oficial de la sessió d'investidura per a dimecres, es començaran a conèixer detalls del retorn del president Carles Puigdemont des del seu exili de Waterloo, perquè —com se sap des de fa mesos— una cosa va lligada a l'altra. Òbviament, no és el retorn somiat per la direcció de Junts, que confiava candorosament a fer-lo president o anar a noves eleccions, i, a més, es produirà amb el Tribunal Suprem en oberta rebel·lia respecte a l'aplicació de la llei d'amnistia, aprovada per les Corts, ratificades pel rei i publicada al Butlletí Oficial de l'Estat.

Això produirà una situació complicada i enrevessada a parts iguals, i amb molt poques hores de diferència, entre l'elecció d'Illa al Parlament i la detenció i entrada a presó —Estremera o Soto del Real— de Puigdemont. Perquè, a hores d'ara, ningú no preveu que el president a l'exili modifiqui la seva decisió, reiterada múltiples vegades en aquests últims temps, per més que nombrosos dirigents del partit i de fora de Junts li hagin demanat que retardi la tornada.