Salvador Illa ha obtingut una victòria electoral important aquest diumenge 12 de maig i ha aconseguit dos dels seus principals objectius: la distància amb el seu principal perseguidor, Carles Puigdemont, queda establerta en set escons (42-35) i més de sis punts i la suma de l'independentisme és realment irrisòria, en passar dels 74 diputats en l'anterior legislatura als 59 que sumen Junts, Esquerra i la CUP. Els electors catalans han avalat la política de pacificació de Pedro Sánchez i ho han fet fins i tot en un dels dies més caòtics de Rodalies, que no ha funcionat a tot Catalunya durant tota la jornada. Perquè la seva felicitat sigui completa, li falta tancar un acord parlamentari per a la seva investidura i sobre la taula, aritmèticament parlant, només hi ha dues possibilitats: un nou tripartit d'esquerres que suma 68 escons, just la majoria absoluta, o un acord amb Junts que sumaria 77, però que és bastant més que impossible.

És obvi que l'afartament al món independentista s'ha fet aquest diumenge evident, encara que sigui a costa de disparar-se un tret al peu. Li han lliurat al PSC la victòria més rotunda que han tingut mai a Catalunya, superant l'empat de 2021 amb Esquerra, però també la diferència amb els resultats del seu màxim competidor assolits el 2003 (Pasqual Maragall) i 2006 (José Montilla). Illa ha aconseguit un quart trèvol en el pòquer d'aquest 12 de maig: per primera vegada des de 1980, el nacionalisme d'aquells anys o l'independentisme d'ara no tindrà el control de la cambra catalana. Els estudiosos i aficionats de la política catalana ja no podrem continuar dient que, excepte en aquelles primeres eleccions autonòmiques, l'eix nacional català sempre s'havia imposat a l'espanyolista. Ja no.

Per primera vegada des de 1980, el nacionalisme, ara independentisme, no té el control del Parlament de Catalunya

Dit això, que són els principals titulars de la nit, a Illa li queda un llarg trajecte per convertir-se en president de la Generalitat. Esquerra li ha dit, per boca de Pere Aragonès, que s'oblidi de comptar amb els seus vots i Carles Puigdemont només s'ha obert a obrir immediatament negociacions amb el partit que presideix Oriol Junqueras per intentar formar un govern independentista. Serien 55 diputats i li'n faltarien 13 per assolir els 68. Amb els 4 de la CUP en continuen faltant 9. Són, realment, sumes molt difícils. Però, en aquest punt, Puigdemont va ensenyar el rei de bastos: Pedro Sánchez, a qui li va recordar que ell també va perdre les eleccions, però va acabar assolint de nou La Moncloa. És cert, però el PSC té vida pròpia i interessos propis, com ja va evidenciar el 2003 i el 2006. El president a l'exili ha quedat segon, però Junts ha aconseguit el seu millor resultat des del 2017 amb un avenç de 3 escons.

És cert que l'arma de destrucció que és tombar Pedro Sánchez en mans de Junts no la tenia Artur Mas per guanyar-li la mà a Zapatero, però encara així l'envit del president a l'exili sembla prou difícil de consumar. Illa i el PSC queden obligats a moure fitxa i el primer secretari dels socialistes va assegurar taxativament que li demanarà al nou president o presidenta del Parlament que com a guanyador de les eleccions li toca anar a la investidura en primer lloc. Els crits a la sala de president, president remarquen una cosa sabuda i moltes vegades oblidada: que el PSC no està disposat a immolar-se i renunciar a tornar a la Generalitat després de gairebé 14 anys i havent aconseguit una victòria que se'ls havia resistit abans a tots els candidats que havia presentat. Veurem, com juguen les seves peces i també la musculatura negociadora de Junts i d'Esquerra.

Pel que fa a Esquerra, el resultat de Pere Aragonès és senzillament horrorós. El partit, amb els seus 20 diputats, torna a la casella de 2012 quan va treure 21 diputats. És cert que el seu candidat no era el més competitiu possible, ja que Oriol Junqueras no es podia presentar en estar inhabilitat. Té davant seu un negre horitzó que requerirà mesures dràstiques més aviat que tard. Potser, fins i tot, algunes de molt ràpides. La cara d'enuig de Junqueras per televisió no deixa lloc a dubtes i, com que les imatges mai no són casuals, el president d'Esquerra era al costat d'Aragonès, però en un segon pla, un pas enrere, cedint-li a l'actual nucli dur de Presidència bona part del focus. Una repetició electoral tindria com a al·licient la possibilitat que Junqueras pogués presentar-se, ja amb l'amnistia vigent.

El PP, amb 15 diputats, salva els mobles superant Vox, que aconsegueix mantenir-ne 11. Els comuns i la CUP retrocedeixen i Aliança Catalana aconsegueix només dos escons, una xifra menor de la que havien contemplat els sondejos. Resumint, Illa té la pole de manera clara, però el circuit és dels difícils i amb molts revolts. En tot cas, avui costa molt veure com se li pot escapar la victòria.