Tots els guions informatius que s'havien fet del retorn a Catalunya de Carles Puigdemont després de gairebé set llargs anys d'exili i també sobre el calendari de la investidura del socialista Salvador Illa han saltat aquest dijous pels aires. Puigdemont no ha estat detingut, si més no a l'hora de redactar aquest article, per cap policia, ni espanyola ni catalana. Illa tampoc no ha hagut d'esperar uns quants dies per assolir la presidència i des d'avui mateix ja es pot considerar el 133è president de la Generalitat, una vegada que el Parlament ha votat a favor de la seva candidatura per 68 vots a favor i 66 en contra, ja que Puigdemont no va poder votar presencialment, amb la qual cosa n'haurien estat 67. Només un escó, certament. Però suficient perquè el pacte assolit pel PSC amb Marta Rovira (Esquerra) i Jéssica Albiach (Comuns) valgui més or que no pesa per substituir Pere Aragonès i ocupar el Palau de la Generalitat.

No recordo una investidura d'un president de la Generalitat, si més no des del 1980, en què la notícia estigués molt més fora dels murs del Parlament que al mateix hemicicle. L'arribada a Barcelona de Carles Puigdemont el dia de la investidura de Salvador Illa, com havia promès, la seva participació en un acte de benvinguda a l'Arc de Triomf, davant dels despatxos del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), i la seva misteriosa desaparició per evitar la detenció, burlant-se de l'impressionant desplegament policial dels Mossos d'Esquadra, van marcar la informació catalana de la jornada en un estat espanyol irat i enutjat per la sorpresa i l'evolució dels esdeveniments. Una irritació, compartida a parts iguals, pels mitjans de comunicació de Madrid, que havien donat per fet que al final tindrien la foto del president a l'exili entrant en una presó espanyola.

És cert que hi va haver tensió parlamentària, amb diverses sol·licituds, no reeixides, per part de Junts per Catalunya d'aturar el desenvolupament del ple. Però la petició d'Albert Batet va ser rebutjada en dues ocasions per la Mesa del Parlament i la junta de portaveus. Res a veure, tanmateix, amb la tensió que es va viure als despatxos dels Mossos d'Esquadra o a la cúpula judicial, sobretot entre els magistrats Pablo Llarena, el jutge del Tribunal Suprem, que té emesa una ordre de detenció sobre el president a l'exili si trepitjava territori espanyol, i Jesús María Barrientos, el president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que va tenir Puigdemont parlant des d'una tribuna als milers de persones que s'havien aplegat per rebre'l i que mentre esperava que se li'n notifiqués la detenció el que va saber és que els Mossos li havien perdut la pista i se'ls havia escapat. Puigdemont va desistir de la seva intenció d'entrar al Parlament després de comprovar, als voltants de l'hemicicle, que el seu accés a la Cambra era del tot impossible i que si creuava el cordó policial seria inevitablement detingut.

El que va seguir després va ser, en part, un cert despropòsit i una gran sensació d'impotència policial. Es va engegar la denominada operació Gàbia, que no va aportar resultats factibles i sí una gran irritació ciutadana pel col·lapse que es va generar a les carreteres, fruit del desplegament policial per llocs estratègics del territori, cosa que no es recordava des dels atemptats de l'agost del 2017. Es discutirà, i molt, els dies vinents sobre dues coses: té sentit l'acció de Carles Puigdemont? S'ha acabat el seu exili com pretenia? Respecte a la primera pregunta, la resistència sempre té un valor polític. Fins i tot en circumstàncies tan complexes com les actuals. Ara es poden recuperar aquelles paraules que va pronunciar fa uns dies quan va assegurar que el seu retorn també tenia per objectiu fer evident que la repressió continuava a Catalunya.

No hi ha res més evident que la caòtica jornada policial d'aquest dijous com a mostra que la repressió continua

No crec que, ara com ara, ningú en tingui cap dubte i l'exemple més clar ha estat el desplegament policial per mirar de detenir un expresident de la Generalitat i actualment diputat al Parlament. No hi ha res més evident que la caòtica jornada policial d'aquest dijous com a mostra que la repressió continua. La llei d'amnistia no ha servit fins ara perquè el Suprem l'acati i, al contrari, l'ha esquivat fins a deixar-la en paper mullat. Hi ha dos mossos detinguts per col·laboració en la marxa de l'Arc de Triomf del president Puigdemont, es busca per detenir-lo un tercer mosso, i també un bomber de la Generalitat. Al secretari general de Junts, Jordi Turull, que també és en parador desconegut i que va acompanyar el president en la seva reaparició a Barcelona, se l'ha tractat de localitzar per part dels Mossos d'Esquadra i davant la impossibilitat de fer-ho se'l posarà a disposició de la justícia quan el trobin, cosa que volen fer efectiva.

En el cas de Turull, hi ha un factor afegit, ja que està en llibertat per un indult provisional i condicionat des de juny del 2021. Caldrà veure quina interpretació en farà ara el Suprem, ja que el text publicat al BOE deia: "Vinc a indultar el senyor Jordi Turull i Negre la pena privativa de llibertat pendent de compliment, a condició que no torni a cometre delicte greu en el termini de sis anys des de la publicació del reial decret". No ha comès cap delicte, això està clar. Però el Suprem ja ha fet lectures esbiaixades en altres ocasions. Una última reflexió: la no detenció de Carles Puigdemont és una bona notícia. Res no justifica la pèrdua de llibertat pel simple fet que el Suprem se salti la llei d'amnistia. Després d'aquesta consideració, totes les altres em semblen insignificants al seu costat. I una de final: al president electe, Salvador Illa, sort i encerts en les seves decisions.