Quan es repassi, sense les presses de l'actualitat informativa diària, la capacitat de mobilització de l'independentisme català durant aquests últims anys serà difícil no posar-ne en relleu tres de les característiques més destacables: la perseverança, l'ambició i la disciplina. I el civisme, és clar. L'actitud que permet que un moviment cívic de caràcter clarament pacífic mobilitzi multituds sense el més mínim incident.
Si entre el 2012 i el 2017 ha estat capaç d'efectuar cada 11 de Setembre concentracions que no han tingut comparació a Europa, el fet de desplaçar en un glaçat dia de desembre des de Catalunya a Brussel·les al voltant de 45.000 persones, segons la policia belga, és una fita sense precedents i posa de manifest que el problema català acabarà sent, ho vulguin o no les autoritats comunitàries, un problema també europeu. La caravana catalana es mou amb la fermesa que dóna la convicció en valors sòlids, allunyats a hores d'ara de qualsevol equidistància i sabent que la batalla que té a l'horitzó serà més llarga del que pensaven.
El procés no està kaputt, com va declarar Soraya Sáenz de Santamaría dimecres passat al Congrés. El 155 ha expulsat l'independentisme del govern de les institucions que havia guanyat a les urnes i l'Estat ha convocat unes eleccions desiguals per a alguns dels contendents. Un candidat és a l'exili (Puigdemont) i un altre a la presó (Junqueras). I es persegueix l'independentisme en tots els fronts. Però no està kaputt com artificialment es predica des d'instàncies oficials.
Ho demostra la mobilització d'aquest dijous a Brussel·les on gent de totes les edats i racons ha viatjat fins a Brussel·les. No era una manifestació de rics, com despectivament es repetia des d'una televisió espanyola. Era simplement una manifestació de la Catalunya que no vol que la seva dignitat sigui atropellada i que no està disposada a resignar-se al segrest de les seves institucions. Que està disposada a aixecar-se pacientment, potser sí. Sense perdre de vista l'objectiu final.