Encara que no soc ni de bon tros expert en dret, la persecució de l'independentisme amb tota mena d'instruments, començant pel judicial, ens ha anat convertint a molts en modestos interpretadors de la inquietant situació que es viu a Catalunya: la persecució de la presidència de la Generalitat per provar d'acabar al preu que sigui amb el moviment civicopolític més important que ha sorgit en els últims anys en qualsevol lloc d'Europa. L'esperpent viscut aquest dijous al Tribunal Suprem abordant la inhabilitació del president Quim Torra per una pancarta penjada al balcó del Palau de la Generalitat és el súmmum de l'absurd i un exemple de l'absència més absoluta de mesura de la justícia espanyola que, d'altra banda, compta per derrotes les causes contra el procés que han creuat el Pirineu i han arribat als diferents estats de la Unió Europea. Estar al costat del president Torra després del que s'ha vist aquest dijous és gairebé un exercici de salut democràtica, per més retrets que es puguin fer a la seva gestió com a màxim responsable del Govern.

El debat, la crítica i la discrepància davant d'una o una altra política, des de la pandèmia, l'educació o l'economia és sempre saludable. I exigible democràticament. D'això va la política. No que la justícia aparti presidents elegits pel Parlament ni d'alterar la vida democràtica per dreceres que tenen poc de democràtiques. En un país normal aquesta hauria de ser la posició del govern i l'oposició, però a Catalunya hi ha moltes coses enquistades. És una llàstima que, sobretot, el PSC, però també Cs i PP, no hagin entès que no contribueixen a fer d'Espanya un país normal avalant la repressió. Al contrari, es queden sense opcions de ser una alternativa política seriosa i d'entrar a formar part d'equacions postelectorals. Torra quedarà, probablement, inhabilitat, perquè aquest i no un altre és el clima que es respira entre les quatre parets del Suprem i als mitjans de comunicació de la capital d'Espanya, molt més pendents de carregar-se el president català que de qüestionar la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, per la seva horrorosa gestió de la pandèmia, que la situa molt al capdavant dels governs autonòmics que pitjor resposta han donat a la Covid-19.

Però si el judici al president Torra és una notícia d'abast internacional per la desproporció entre la condemna que se li vol aplicar i els fets esdevinguts, la segona notícia que s'ha obert pas aquestes últimes hores és que el grup de la moció de censura al president del Barça, Josep Maria Bartomeu, i la seva junta directiva hagi aconseguit reunir les firmes que havia de presentar i que ascendien a 16.521 socis. El nombre final ultrapassa aquesta quantitat i situa en 20.731 els socis que han avalat la censura a Bartomeu i la seva junta directiva, en espera de conèixer quantes firmes irregulars hi ha. És obvi que la xifra aconseguida pels promotors és estratosfèrica, ja que en l'anterior moció de censura del 2008 el nombre de socis que la van avalar va ser de 9.473, una mica menys de la meitat. Però és que, a més, tot han estat impediments per al grup promotor: des de les dificultats de la pandèmia per a la mobilització dels socis fins a l'absència de partits a l'estadi, el gran motor de totes les mocions presentades fins ara.

Aquesta situació no fa més que posar negre sobre blanc dues coses: primer, el gran enuig que hi ha a la família blaugrana amb la gestió dels últims anys i que ha estat el gran catalitzador de la participació dels socis en la moció de censura; i, en segon lloc, que la desinformació dels grans grups de comunicació, que han arribat a ocultar que la moció existia, ofegant la notícia a l'hora de fer una cosa tan senzilla com explicar-la als lectors, ja no és suficient per orientar els socis cap a un o un altre costat. La informació avui transita per tantes autopistes que aquells poderosos despatxos ja no són els que acaben fixant el frame de la veritat i la gent, quan pot, acaba fent ús de la seva llibertat.