Des del 14 de febrer en què es van celebrar les eleccions catalanes, Esquerra Republicana i Junts per Catalunya mantenen un pesat joc sobre les seves negociacions per formar govern. A estones sembla que van bé i, minuts després, el que es visualitza és justament el contrari. Els dos partits sembla que no han entès tres coses: són ostatges del gairebé 52% de vots aconseguit per l'independentisme en les eleccions i dels 74 escons de 135 que té la Cambra catalana; l'agenda política ha de respondre també a la situació d'excepcionalitat que viu Catalunya amb una repressió política, judicial i econòmica més pròpia d'un estat d'excepció que de la normalitat democràtica existent; i el repartiment del nou Executiu ha de respondre a l'equilibri de forces entre ERC (33 escons) i Junts (32 parlamentaris).

Sembla senzill però no ho és ja que cada formació té els seus partidaris de l'acord i els seus detractors, els seus franctiradors teledirigits o que van per lliure, les seves pròpies estratègies i els seus propis interessos. És legítim que sigui així en una situació de normalitat política però molt més difícil d'entendre amb l'autentica persecució que pateixen més de 3.000 de represaliats. Un d'ells, Albert Royo, el qui va ser secretari general del Diplocat entre 2013 i 2017 i al qual el Tribunal de Comptes li reclama 4,5 milions d'euros per l'acció exterior de la Generalitat, declarava en una entrevista a El Nacional aquest divendres que "primer enfonsen a la teva família i després, presó" i assenyalava aquest objectiu final: "ens volen fer pagar la internacionalització del cas català. Volen un càstig exemplar perquè a ningú no se li ocorri mai més que ens expliquem pel món".

El secretari general de Junts, Jordi Sànchez, explicava aquest divendres en conferència de premsa que l'acord era possible i que es pot tancar en qüestió de dies, va restar importància als desacords i va posar l'accent en la necessitat de teixir complicitats per refer confiances. Pel que fa a l'estructura de Govern no hi va veure més esculls i va assenyalar que l'acord seria immediat a partir d'invertir el repartiment que es va fer en l'anterior legislatura: que ERC com a guanyador es quedi el que tenia Junts i Junts el que tenia Esquerra. I, a sobre de la taula, la consulta a la militància que tindrà una pregunta binària segons quin sigui el resultat de la negociació: de ratificació de l'acord sí o no, si el pacte arriba a bon port i amb un altre format si la consulta és després d'una ruptura de negociacions, una hipòtesi que ningú no vol verbalitzar encara però que obriria la porta, potser, a noves eleccions.

En tot aquest context, serà important la resposta que aquest dissabte doni Pere Aragonès, que compareixerà en roda de premsa després d'una executiva d'ERC. El fil molt prim que aguanta les negociacions no resistirà gaires més etapes de tensió sense trencar-se. Aragonès i Sánchez com a principals negociadors, són, segurament, els més conscients d'això. El govern en solitari d'ERC torna a estar a sobre de la taula, però si difícil és l'acord per governar plegats sembla gairebé impossible perquè només governi Esquerra. Perquè per a això, l'acord també és necessari.