L'acord previsible entre PSOE i Podem per a la investidura de Pedro Sánchez, una vegada Pablo Iglesias ha fet un pas al costat, l'encarrila però no la resol del tot matemàticament parlant. Li falten vots independentistes, aquells dels quals Sánchez no volia dependre per no tornar a trobar-se de bon començament amb crítiques ja conegudes de fa molt pocs mesos: que si era un govern Frankenstein —expressió encunyada pel desaparegut Rubalcaba— i un govern ostatge dels que volen trencar Espanya.

Però aquests vots que li són imprescindibles, encara que sigui optant per l'abstenció o bé dels diputats d'Esquerra o bé dels de Junts per Catalunya, no són segurs encara al 100%. Les dues formacions tenen una inclinació a facilitar el govern PSOE-Podem però també el temor d'incomodar el seu electorat més independentista i no convèncer-lo del pas fet. Des de la presó de Lledoners els missatges són d'abstenció i des de l'exili, en part, també, però a Barcelona i a les territorials les opinions són molt més variades. Sense l'acord entre socialistes i morats la cosa era més fàcil, però si el tren no torna a descarrilar farà falta que algun vot independentista surti del 'no', si no l'aritmètica no quadrarà.

Des que Iglesias va moure el tauler divendres a la tarda, l'independentisme escorcolla la seva millor decisió amb els telèfons inusualment ocupats en un cap de setmana de finals de juliol. Què fer quan, a més, en unes noves eleccions espanyoles al novembre el PSC té el vent a favor, els presos ja tindran una condemna ferma —Junqueras, Sànchez, Rull i Turull no podran tornar a encapçalar les llistes— i l'efecte d'una dura condemna electoralment parlant no es coneix? Són preguntes que es formulen abans d'afegir a l'equació la inquietud per una resposta crítica de l'ANC —com la que va viure JxCAT amb la Diputació de Barcelona— i l'horitzó de la pròxima Diada.

Però continua valent la reflexió de Rufián de fa uns dies, no gaire diferent en sectors amplis de l'espai polític liderat per Puigdemont, que si fan els deures PSOE i Podemos, per nosaltres no quedarà. I els estan fent —els socialistes aparentment atrapats en la seva pròpia estratègia— a marxes forçades.