Encara que a la història d'Espanya només es reconeix com a llegenda negra el moviment propagandístic promogut per escriptors anglesos, holandesos i d'altres nacionalitats durant el segle XVI per reduir el prestigi i influència espanyola, el cert és que, com molt bé va escriure Julián Marías a la seva Espanya inteligible, reverdeix amb qualsevol pretext, sense prescriure mai. Serà menester preguntar-se per què, diu el filòsof i assagista val·lisoletà.

I és que Espanya és incorregible. Incapaç d'assemblar-se a models democràtics del seu entorn i necessitada sempre de salvadors més que de polítics. Si a tot arreu és tan fàcil el diàleg, per què Espanya no pot dialogar? Durant set anys, des de setembre del 2012, ha viscut negant-li el diàleg a l'independentisme, convençuda com estava que el problema no era d'ella sinó dels que des de la política gestionaven el que anomenaven el suflé català, l'escuma que estava a punt de baixar i deixar al descobert que no eren tants els que hi havia al darrere. Hi ha hagut eleccions, operacions Catalunya, supressió de l'autonomia, exili, presó, repressió, asfíxia financera, judicis al Suprem i l'independentisme continua on era, al capdavant del Govern. Dos presidents han passat per la Moncloa, s'han celebrat tres eleccions generals (quatre si n'hi torna a haver el 10 de novembre), i hi ha hagut més de 400 dies de govern en funcions, entre Rajoy i Sánchez, en els últims 40 mesos.

El problema, com ara es veu amb tota la seva cruesa, encara que hi continuï havent enormes reticències a trobar-se cara a cara amb la veritat, és que el diàleg no forma part del manual de la política espanyola. D'aquí el ridícul enorme de la investidura de Pedro Sánchez. Van votar els electors el 28 d'abril amb una claredat meridiana, sense embuts i sense disfresses. I van encarregar al PSOE entendre's, sobretot amb Unidas Podemos, i impedir un govern del trifachito. Esclar que no era fàcil! Ningú no va dir mai que seria senzill, però en pocs països europeus haurien dedicat tant temps a tirar-se els plats pel cap i tan poc a dialogar. Fins i tot van comptar amb l'aval d'Esquerra Republicana, Bildu i el PNB per desbloquejar la situació. No era segur el moviment dels dos primers, l'altiu candidat els ho va agrair afegint que no els donava res a canvi, però ERC i Bildu van voler ser coherents amb les seves promeses un dia de tant vendaval.

Costa de saber què vol Sánchez, més enllà d'una investidura gratis en la qual pugui maniobrar al seu aire. Per a això necessita el PP que fins ara no s'ha prestat a abstenir-se. Amb Rivera no pot ni comptar: el partit de la crispació està en altres coses. Amb Unidas Podemos s'inicia ara un nou partit després de 72 hores de retrets pujats de to i d'enfrontaments personals entre Sánchez i Iglesias. Veurem de què són capaços a partir d'ara, però serà necessària molta teràpia de grup per sortir de la situació actual a l'esquerra espanyola. Si hi ha govern, finalment, i s'eviten les eleccions de novembre, gairebé sembla avui més fàcil amb l'abstenció de Casado que amb el suport de la formació morada a un executiu que serà necessàriament inestable, mal vist per la Unió Europea i rebutjat pel deep state espanyol.

Pedro Sánchez ha entrat en un túnel del qual no sap com en sortirà. I Espanya ha demostrat una vegada més que per debilitar el seu prestigi no li cal ajut de ningú: amb ella sola en té prou i de sobres.