Cinquanta minuts de discurs han estat suficients per saber quins són els elements centrals de l'acció política que pensa dur a terme, des del Palau de la Generalitat, el diputat Quim Torra, que ha sol·licitat aquest dissabte la confiança dels diputats del Parlament: complir el mandat de l'1 d'octubre, donar contingut a la República catalana aprovada per la cambra catalana el 27-O i no materialitzada pel Govern i elaborar una proposta de Constitució catalana. Aspirem a tot perquè ho volem tot, ha dit solemnement el candidat. I aquesta frase, com a llegat global de la seva intervenció, recull sense embuts el resultat de les eleccions del 21 de desembre: la majoria independentista atorgada pels electors catalans en unes condicions d'enormes dificultats no s'ha de desaprofitar.

Torra ha apostat per un discurs que mirava el país des d'un periscopi: els seus valors democràtics, la seva identitat, la seva economia, els seus ideals, les seves ambicions, els seus dèficits, les seves insuficiències, la seva cultura, la seva llengua, la seva modernitat, el seu tarannà, els seus problemes, els seus reptes socials i tecnològics, els seus ciutadans i el seu futur. Sobretot, el seu futur. Ha fet un discurs opinable, com qualsevol peça d'oratòria. Però d'un indiscutible nivell polític, cultural i ètic. Només les persones cultes i d'una sòlida formació poden dur a terme del seu propi puny i lletra una intervenció com la del candidat. Cau així el mantra més sentit des que es va saber que Torra seria el candidat. Només els que ho ignoren tot i no saben res poden considerar titella a qui assenta en els valors culturals una acció política i en la lleialtat, els seus valors personals. La resposta és molt més senzilla i rau en aquesta frase: "Persistirem, insistirem i investirem [Puigdemont]".

Per primera vegada des de l'inici de la legislatura i per la solemnitat de la sessió s'ha fet evident des de la tribuna d'oradors que encara que tot ha canviat, res no ha canviat. Han canviat les persones certament, però no ha canviat les idees, el projecte republicà. Hem passat del Ja soc aquí de Josep Tarradellas al Jo no hauria de ser aquí de Quim Torra. En aquestes dues frases es resumeix la història: el 23 d'octubre del 1977 retornava a Catalunya des del seu exili francès el vell republicà, quan l'Estat va acceptar restaurar la Generalitat després de les eleccions del 15-J i un any abans que s'aprovés la Constitució espanyola. I el 27 d'octubre de 2017 el Senat aprovava l'article 155 que permetia al govern espanyol i a Mariano Rajoy suprimir l'autonomia, destituir el president i el Govern i desmantellar les institucions catalanes.

El discurs de Torra és una llum per a l'independentisme i una indigestió per a l'espanyolisme. Res que hagi de sorprendre els qui el coneixen. El seu missatge directe al rei Felip VI en castellà, l'endemà que en una enquesta del CEO es considerés la monarquia espanyola la institució més mal valorada i el seu el teu titular fos qualificat amb un zero, no podia ser més contundent: "Majestat, així no". Que era un no al discurs televisiu del monarca del 3 d'octubre, un no a la repressió de l'independentisme a Catalunya, un no a la justícia desacreditada a Europa i un no a un govern que ha fet bandera del no-diàleg. També s'ha adreçat directament a Mariano Rajoy per reclamar-li un diàleg de govern a govern i al president de la Comissió Europea, Jean Claude Juncker, li ha agraït les seves últimes paraules en què reclamava diàleg, però li ha retret el silenci de les institucions europees davant dels gravíssims fets que s'han produït a Catalunya.

És probable, no és segur -amb la CUP no hi ha res segur-, que Torra obtingui la investidura en segona votació aquest dilluns. De fet, molta gent deu pensar que amb aquest discurs ja n'hi hauria d'haver prou perquè els diputats cupaires el votin avui mateix. Però haurem d'esperar el ple de dilluns per a una cosa o l'altra. I per saber si Torra pot donar vida a una de les seves últimes frases: Catalunya i la república són ideals ja per sempre inseparables.