El grup d'exiliats independentistes beneficiats de l'arxivament de la causa Tsunami Democràtic, instruïda pel magistrat de l'Audiència Nacional Manuel García-Castellón, encapçalat per la secretària general d'Esquerra Republicana, Marta Rovira, va protagonitzar aquest divendres un retorn victoriós a Catalunya. Juntament amb Rovira, que es va exiliar a Ginebra el març del 2018 després de plantar el Tribunal Suprem, han tornat a casa el seu company de partit i diputat al Parlament Ruben Wagensberg, el vicepresident d'Òmnium, Oleguer Serra, el periodista Jesús Rodríguez, i l'activista Josep Campmajó, que també han passat els últims mesos a l'estranger, com a protecció davant de qualsevol actuació del magistrat. La resta de beneficiats de l'arxivament del sumari o bé no havia abandonat Catalunya o han retornat des d'altres destinacions, com és el cas de l'exconseller d'Esquerra Xavier Vendrell, titular de Governació durant unes setmanes el 2006 amb Pasqual Maragall de president, i que es trobava a Colòmbia.

Amb aquest retorn a Catalunya, l'exili queda reduït al president Carles Puigdemont i dos dels seus consellers l'any 2017, Toni Comín i Lluís Puig. Sobre tots tres encara pesen ordres de detenció, després que el jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena decidís la setmana passada fer cas omís de la llei d'amnistia i reinterpretar-la per impedir-ne el retorn en llibertat. De tal manera que tots tres saben que el seu destí més probable és la presó quan tornin a Catalunya. Aquest és, en bona mesura, el taló d'Aquil·les de les converses que mantenen el PSC i Esquerra Republicana per a la investidura de Salvador Illa com a president de la Generalitat. ERC pot —amb la profunda crisi interna en què està instal·lada— investir Illa mentre Puigdemont és detingut i conduït en un furgó policial cap al Tribunal Suprem?

ERC pot —amb la profunda crisi interna en què està instal·lada— investir Illa mentre Puigdemont és detingut i conduït en un furgó policial cap al Tribunal Suprem?

Les primeres paraules de la secretària general d'Esquerra, després de destacar la victòria que suposava el retorn d'aquest bloc d'exiliats, una vegada aclarit l'horitzó judicial, ressaltant que havia tornat per "acabar la feina que vam començar", és a dir, l'1 d'Octubre i la declaració d'independència del 27-O, són, si més no en aparença, un mur insalvable per investir a Illa. "Hem tornat aquí [a Catalunya] per acabar la feina que vam deixar a mitges, per tornar a recomençar. Això ho hem vingut a acabar. Som aquí, carregades amb més raons que mai, per arribar fins al final". Unes frases que si tenen valor, haurien de condicionar les converses per a la investidura i que també haurien de comportar una feina conjunta més intensa i coordinada entre els partits independentistes i les entitats sobiranistes.

El retorn d'aquest bloc d'exiliats deixa, almenys, quatre idees en l'aire: la primera, que és una victòria incontestable i col·lectiva i que seria bo que l'independentisme tingués unànimement aquest sentiment, superant el catastrofisme que massa vegades transforma les victòries en derrotes. En segon lloc, no és una victòria completa, ja que el vèrtex de tot l'exili recau, per raons òbvies, en el president Puigdemont, que continua sent la bèstia negra de la fachosfera i la justícia espanyola. En tercer lloc, l'abraçada d'Oriol Junqueras i Marta Rovira, enemistats arran de la crisi interna a Esquerra i la manera com s'ha plantejat des de la seu de Calàbria l'intent de jubilació del seu expresident, és, segurament, molt més una foto que no pas l'inici d'un desglaç. Finalment, que una de les intervencions més aplaudides fos la de Xavier Vendrell, ressaltant la presència de diferents partits independentistes a l'acte, apel·lant a la unitat i a posar fi a les baralles internes —"aquí no hi ha cap traïdor no hi ha cap botifler, s'han acabat les discussions entre companys que tenim els mateixos objectius"— reflecteixen que la llavor de la unitat continua aparentment viva entre la gent.