D'entre les moltes maneres que podia acabar la seva vida pública Joan Carles I ha escollit la pitjor per a la seva biografia i la que comporta més deshonor per a la història de la família reial: l'exili. Abandonar el seu país. D'altra banda, res d'estrany, ja que va néixer a Roma i va viure a Estoril abans d'aterrar a Madrid de la mà del general Franco, per ser designat més tarde príncep i successor a títol de Rei i assumir la direcció de l'Estat i la corona el 1975.

En aquest puzle de persones i, sobretot, d'institucions esquitxades per la fugida de l'emèrit assetjat per casos de corrupció -per cert: per quan la seva renúncia al títol?- figura el Govern espanyol que no només s'ha posat de perfil acceptant els fets consumats en un tòrrid primer dilluns d'agost per disminuir l'impacte mediàtic sinó que ha participat durant diverses setmanes a través de la vicepresidenta Carmen Calvo en la planificació de la fuga.

Que això hagi succeït amb un govern en què s'asseuen ministres de Podemos i fins i tot Pablo Iglesias ocupa la vicepresidència produeix si més no un cert enrojolament, més enllà de totes les contorsions que els seus dirigents polítics han fet en les últimes 24 hores. Perquè la cosa és molt senzilla: si no ho sabien, realment és que pinten molt menys del que sembla en l'Executiu espanyol i si eren coneixedors de la fuga real -cosa que neguen- l'espectacle que estan donant es correspon amb el festeig entre PSOE i Ciutadans.

Però més enllà de la fugida a l'estranger de l'emèrit assenyalant en una carta al seu fill que "sempre ha volgut el millor per a Espanya", més enllà de l'agraïment de Felip VI remarcant el llegat i obra del seu pare "de servei a Espanya i a la democràcia", i més enllà de la capa protectora del Govern, hi ha el paper que puguin adoptar des de la justícia o la fiscalia a les Corts espanyoles. Perquè la Cambra de la sobirania popular alguna cosa haurà de dir d'aquesta nova fugida d'un monarca o exmonarca espanyol que amenaça els fonaments de la institució monàrquica i que corre el risc de convertir-se, gràcies a l'immens poder del deep state, molt més en un reality que en un tema d'Estat. Oi?